27S. Carta oberta als indecisos

Vagi per endavant que no sóc imparcial, sóc sobiranista (més que no pas independentista). Si malgrat això continues llegint, potser significa que també ets sobiranista o que encara no has decidit el vot.

Jo també sóc un dels no-sé-quants-mil candidats de Junts pel Sí. M’han demanat que faci campanya a favor d’aquesta llista, però no em dóna la gana: jo faig campanya pel “SÍ”, i són dues les candidatures que encarnen aquesta opció.

¿I per què penso que el 27S s’ha de votar en clau sobiranista? Doncs per diversos motius:

1. Sigui quin sigui el resultat, res no tornarà a ser igual. “Pel temps que em queda” o “ja estem bé com estem” són frases condemnades a desaparèixer. Si el 27S guanya “SÍ”, s’obrirà un procés constituent; si guanya el “NO”, s’accelerarà la recentralització, prosseguiran les eternes discussions conceptuals i es revifarà el menyspreu de la Meseta a la realitat socioeconòmica i cultural de Catalunya. I mentrestant, el deute públic espanyol continuarà desbocat.

2. El discurs de la por és un xantatge estèril. Pensions? Es paguen amb el que cotitza la població treballadora en actiu (per cert: on hi ha concert econòmic és on la taxa d’atur s’ha mantingut més baixa; el problema és que Espanya no pot concedir el pacte fiscal a Catalunya perquè no s’ho pot permetre). Europa? Ni Grècia no ha sortit de l’euro malgrat la dramàtica situació en què es troba (i que consti que Catalunya és una contribuent neta a la Unió). D’altra banda, la condició de ciutadà de la Unió està lligada al fet de ser nacional d’un estat membre, i a Catalunya es tindrà –si es vol– la doble nacionalitat; ¿què farà, el Govern espanyol? ¿Una “expulsió massiva” de nacionals esperant que la UE reconegui aquest procediment contrari al Dret internacional? En tot cas, que s’ho prengui amb calma, perquè quan Europa s’ha d’asseure a negociar, la cosa va per llarg… Incerteses? També n’hi ha si s’opta per revalidar la situació actual (per exemple, la cronificació de l’atur o l’adéu a la “guardiola de les pensions”). Legalitat? La llei ha de ser justa, equilibrada i realista. Diuen: “la voluntat majoritària dels habitants d’una regió (set milions i mig) no es pot imposar a la de la resta de l’Estat (quaranta milions)”. Doncs bé, precisament perquè no volem imposar cap model d’Estat (es van crear les autonomies per allò del “café para todos”), l’objectiu del “SÍ” és exercir la nostra sobirania dintre de l’àmbit territorial català. És clar que quan sento allò de “es como si los independentistas quisieran amputarme una parte del cuerpo” em fan pensar que som un apèndix propietat d’algú però, segons el Ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, nosaltres no som pas una colònia (deu ser que formem part d’Espanya per decisió pròpia, cosa que, justament, és el que s’està qüestionant). En síntesi, no pretenem immiscir-nos en els assumptes d’altres comunitats ni tampoc del Govern central espanyol, però resulta esgotador que sempre hagi de ser Madrid qui ens digui què som i fins on podem arribar. En tot cas, els “defensors de la legalitat” (o d’una part de la legalitat, perquè segons quins traspassos econòmics o competencials de base jurídica o constitucional no s’apliquen amb l’excusa de la crisi) es podrien recordar, també, de la legitimitat. Jo, per exemple, que vaig néixer el vuitanta-dos, m’agradaria poder votar la –ja no tant– immaculada constitució, i voldria veure què votarien algunes persones que aleshores, en aquell context de trencament amb la legalitat anterior, van votar “SÍ” amb unes determinades expectatives.

3. Només el “SÍ” donarà peu al canvi. Hi ha qui afirma: “encara que guanyin les opcions sobiranistes, no ens faran cas”. Bé, si surt el “NO”, segur que ens ignoraran; si guanya el “SÍ”, en canvi, tot és possible.

4. Votar “SÍ” no és sinònim d’acceptar retallades ni corrupció, al contrari. ¿O és que votar “NO” implica que s’acabaran les retallades i la corrupció? Hi ha partits autonomistes (autoanomenats federalistes, tot i que per federar-se o confederar-se es necessita la predisposició de dues parts) que encara defensen el referèndum pactat i la hisenda pròpia. Totes dues coses serien fantàstiques, però a Espanya només és possible el bipartidisme PP/PSOE (de fet, i sobre les properes eleccions generals, l’única incògnita és saber amb quina majoria guanyarà el PP), ara de bracet amb els seus júniors, Ciudadanos i Podemos, dos partits de curta volada i amb una gran miopia pel que fa al “problema catalán” o, més eufemísticament, la “cuestión catalana” (no hi puc fer més: em toca els nassos, això de ser vist com un problema). Tan de bo que Izquierda Unida, l’únic partit d’àmbit estatal que va votar sí a la proposta del Parlament de Catalunya perquè el 9N fos un referèndum a l’escocesa, estigués en disposició d’obtenir la majoria absoluta al Congreso i al Senado, però no crec que això sigui possible. I pel que fa a la corrupció, hi ha moltes pomes podrides, en efecte, però als petits i mitjans estats és on n’hi ha menys pel simple fet que les institucions són més properes a la ciutadania. I en tot cas, quan veig alguns partits acusant als altres amb segones intencions, em ve a la memòria aquella famosa sentència bíblica que diu “qui estigui lliure de culpa…”

5. No serà pas exercint la nostra sobirania que fomentarem la divisió. En tot cas, seran altres persones o col·lectivitats les que es tancaran en banda, cosa no gaire intel·ligent si es vol negociar la qüestió del deute públic, que en el cas espanyol ronda el 100% del PIB. Com a societat, tenim una mentalitat oberta i cosmopolita, exportem a molts països del nostre entorn i, si bé algunes persones afirmen que a Catalunya no hi ha pluralisme per culpa de TV3, el cas és que aquí també tenim una cadena privada (8TV) i podem veure Televisió Espanyola, Antena 3, la Sexta, Telecinco i una llarga llista de cadenes de tots (o de pocs) colors. Tornant a l’inici d’aquest paràgraf, vull ressaltar que el “SÍ” defensa la voluntat d’enraonar de tu a tu amb Espanya, i estic segur que, quan s’assumeixi aquesta premissa com una conseqüència inevitable del procés, mantindrem unes molt bones relacions de veïnatge. A més a més, podrem exercir la solidaritat d’una manera conscient, raonable, racional i voluntària.

6. Podria continuar la llista afegint motius de diversos àmbits (organització política i territorial, empresa, economia, cooperativisme, seguretat, cultura, història, sanitat, esport, etc.), però resumeixo perquè detesto perdre i fer perdre el temps. L’última raó per la qual votaré “SÍ” és per enterrar, d’una vegada per totes, el debat sobiranista. Són molts anys (i no em refereixo només al quinquenni 2010-2015) de greuges, de retrets, de reaccions i de contrareaccions, de promeses enganyoses (“apoyaré…”), d’amenaces com ara la suspensió de l’autonomia (si bé de facto ja està suspesa, perquè gairebé no tenim capacitat recaptatòria i no podem autogestionar-nos), de ser utilitzats per treure rèdit electoral a l’Espanya profunda, de ser l’objectiu de recollides de firmes en contra…

Si guanya un “SÍ” contundent i clar, tallarem de soca-rel aquest extenuant cercle viciós i podrem encarar, de forma responsable, els problemes que posen en risc la cohesió social d’aquest petit i dinàmic país que és Catalunya.

Si el “SÍ” és més diluït o perd, en canvi, prosseguirem reclamant hisendes pròpies, pactes fiscals i referèndums acordats en el nostre particular mur de les lamentacions mentre Espanya se seguirà endeutant; recitarem greuges inacabables correspostos amb invectives i acusacions de victimisme; persistirem sortint al carrer per fer-nos sentir malgrat que ja ningú no ens escoltarà, i continuarem presenciant el trist espectacle d’estira-i-arronsa entre dos nacionalismes, el català i l’espanyol (ara conegut amb el nom de “constitucionalisme”), que no aportarà res de bo a cap de les dues parts.

Si malgrat tot votes “NO”, tingues present que, en cas de guanyar el “SÍ”, pots dir-hi la teva en el procés constituent que s’obrirà a partir del 28 de setembre.

Jo, el 27S, votaré “SÍ”. I si guanya el “SÍ”, tots –repeteixo: tots– els caves són bons per celebrar-ho.