Com més serem més riurem

Als pobles petits tots ens coneixem. Fa uns dies que corre la brama: que es presenten aquests, que es presenten aquells. S’acosten les eleccions municipals i sembla que a bastants municipis de la comarca hi haurà més d’una llista. N’hi ha alguns que  ja es posen les mans al cap: ai mare de Déu, pocs i mal avinguts! Seria més maco que anéssim tots plegats!

Home, no. Jo no ho veig pas així. Penso que a aquestes alçades ja ens hi hauríem d’anar acostumant. No ho hem de veure com un conflicte, sinó com una confrontació normal d’idees, interesos i visió del món. Hi ha d’haver debat. S’ha de poder discutir, per exemple, quanta tranquil.litat estem disposats a perdre pel bé de la prosperitat. S’ha de saber on hi ha el punt d’equilibri entre la conservació del paisatge i el medi ambient i les explotacions de bestiar. S’ha de saber si es vol apostar tot en el turisme o si s’ha de comptar també amb la indústria, l’artesania i la construcció. S’ha de veure com es conserva el patrimoni, com s’assegura l’aigua, la llum , la telefonia i l’internet de qualitat, cap a on es fa créixer el poble, com s’ajuda a la mobilitat de la gent gran, com es promou l’escola i la llar d’infants, què es fa pels joves. S’ha d’explicar com es gestionen els espais d’oci i cultura, les festes. Les opinions solen ser, tants caps, tants barrets. Doncs, coi, que es noti en la varietat de propostes. I que després la gent voti.

Ep, tot això mentre les llistes tinguin una vinculació clara amb el poble i no responguin només als interessos des partits. D’aquest mal ja n’ha patit prou la criatura. En municipis com els nostres, quan es presenten llistes amb noms desconeguts es nota molt. Una altra cosa és trobar gent disposada a sacrificar hores i energies per una feina que serà poc valorada, gens pagada i encara mal vista (pels perepunyetes).

Els nostres pobles també han canviat molt últimament. Hi ha gent nova, amb nous interessos, noves perspectives. És normal que hi hagi confrontació. Convivim gent d’aquella que en dèiem “de tota la vida”, amb d’altres que fa menys que hi són o que acaben d’arribar. Hi ha persones que gairebé només hi dormen, gent que hi treballa i hi fa la vida, gent que hi passa el cap de setmana i prou. Pagesos vells, neorurals, jubilats de ciutat, obrers, aturats… Vells, joves, canalla. Interessos diferents, potser complementaris. Com es decideixen les coses? Confrontació d’idees, votació, resultats i després tots els elegits a treballar plegats i a defensar les seves postures. En un poble ha de ser per força així, perquè la gent es veu cada dia, hi ha lligams familiars, hi ha simpaties i antipaties. M’agradaria que hi hagués més d’una oferta. Bons debats. I que quedem ben amics.

P.S. Per cert, quina emoció l’altre dia veure com tots els pobles del Moianès, fins i tot els més escèptics, votaven a favor de la comarca. Aviam si ho sabrem fer, nosaltres. Confio que sí.