D’enyorança viuré

Hem passat unes setmanes mirant-nos el melic comarcal (el tema no està tancat) i de seguida ens posem a mirar-nos el melic nacional (de cara a la important cita del 27S, que a mi m’agradaria que guanyessin les llistes del Sí). Mentrestant se’ns presenta amb tota la seva cruesa la crisi dels refugiats. Les persones ens podem preocupar, i ocupar, de coses diferents de manera simultània, per sort. Per dir un exemple, al municipi de Lluçà, actiu en tots els fronts, ja ha sortit una iniciativa que ajunta gent disposada a ajudar les persones desplaçades, l’associació es diu Lluçà acull. Aquests últims dies hem estat de viatge per Alemanya i hem tingut la “sort” de compartir trens i estacions amb la gent que busca refugi. I dic sort perquè poder veure les seves cares i fins i tot compartir una mica de conversa, encara que sigui amb penes i treballs, et fa veure les coses amb més claredat. Són gent com nosaltres. Vull dir que són famílies senceres, homes sols, parelles joves, canalla i avis, alguns de benestants, d’altres de mitjans més modestos, o sense cap mitjà. N’hi ha de simpàtics, d’altres de sorruts, però tots tenen l’aire trist i cansat de qui ha hagut de deixar casa i país i porta dies amunt i avall amb incerteses. I por. Està molt bé, i això ho hem vist a Alemanya, que la gent els rebi amb pancartes de benvinguda, entrepans i joguines, però necessiten alguna cosa més. La idea d’acollir-los en cases particulars crec que només és bona si és molt provisional, perquè a la llarga es faria complicada. I per la dignitat que tota persona es mereix: han de poder fer una vida el més normal possible. S’hauria de tenir en compte la situació familiar, l’ofici, la necessitat d’escolarització, els mitjans que tenen, i més coses. Potser el més raonable seria oferir un habitatge des de les administracions i comptar amb la col.laboració dels veïns, no només amb mitjans materials, sinó amb acompanyament, intercanvi i acolliment. Al capdavall, com deia el poeta (parlant de quan eren els nostres avantpassats els que buscaven refugi), aquestes persones no han de morir d’enyorança, hauran de viure d’enyorança. Potser els podem ajudar.