Des de Barcelona… Els cinc sentits (molt soroll)

La Duna passejant per Sants diu: “mama per què fa tant soroll?”
I jo cada vegada que trepitjo el carrer penso: “per què fa tanta pudor?”
Els sorolls que trobaré a faltar són, sobretot, el no soroll. Al principi de viure a Cal Tià (a Lluçà) em sorprenia el silenci. El silenci de veritat. Em semblava sentir-lo molt al fons de les orelles, com quan sents els batecs del cor en una ferida, allà dins. Com quan en un espectacle es busca l’efecte del silenci amb el contrast de posar una estona de soroll, de so brut, d’eco, de ressò, i de cop, es para. Aquell silenci. Aquell buit de cop.
Aquí no hi ha buit. Sempre hi ha un rerefons inconcret, que jo no sé desxifrar si no es concreta amb uns crits de persona o un cotxe o una moto, sobretot una ambulància (mil ambulàncies, moltes ambulàncies, “mama per què tantes ambulàncies?”) o un autobús. Al nostre carrer no hi ha molt trànsit, i encara són esporàdics aquests sons de motors, es fan notar. Vull dir que no són un continu, el continu, la banda sonora de fons ens ve de la proximitat a la Gran Via. Aquí darrere casa, a tres carrers hi ha el rerefons sonor, el continu no silenci.

No són tan esporàdics els sons de persones: el barri aquests anys s’ha omplert de gent vinguda majoritàriament de sudamèrica, acostumada a viure al carrer, amb alegria i molta extroversió. Es fan notar. He de dir que hem aterrissat aquí i ha començat una onada de calor que ha durat fins avui, un mes després, que ha plogut per primera vegada a Barcelona. I aquesta calor… buff. Si l’heu provada no cal que us la descrigui. “Mama” –em diu la Duna despertant-se a les tres de la matinada- “estic tota banyada”- ho diu així en valencià i amb cara de fàstic i espant, sense entendre-ho.

I els gitanos. Els meus veïns gitanos. He retrobat aquell crit , cap al migdia, sempre igual, el mateix de fa 10 anys, la dona que crida des del carrer a la seva filla o jove, que viu a un tercer.
– Maaariiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!
Perquè no hi ha intèrfon o perquè no li agrada fer-lo servir, no ho sé. Normalment demana que l’ajudin a pujar les coses a casa, la compra. Això sí que ho sé: no hi ha ascensor. I tampoc hi ha home que t’ajudi a pujar les escales. Això també ho sé.
L’home gitano també avisa cada dia a la mateixa hora, un seu col·lega o germà o fill o el que sigui, però no ho fa cridant, ho fa amb dos cops alllargats de claxon amb el cotxe parat al mig del carrer. Aquest avisa que baixin a recollir mercadería o que li portin, o senzillament que ja ha arribat. Quina mercadería? No ho sé. Ells van plens d’ors i de mercedes, com sempre.

Els gitanos d’Hostafrancs, els del barri, els de sempre, els que parlen català ple de caló, amb un accent poc barceloní. Els que celebren festes familiars, els que són casolans i familiars, els que parlen cridant, desacomplexats. No he sentit bronques al carrer, he sentit bodes i festes i sé que hi ha hagut problemes, però jo no els he sentit. Més expansius que els sudamericans, amb qui semblen en plena competició per fer-se notar. Ja fa temps que sé què em desagrada de la seva manera d’actuar. Perquè hi ha una manera d’actuar gitana. Una d’aquelles coses que et fa recordar que tots som diferents i que aquí, només en el meu tros de carrer som més gent que en tot Santa Eulàlia de Puig-oriol: visc al 31 d’un carrer amb edificis d’entre 4 i 5 plantes, mínim dues portes per planta, fan un total aproximat de 300 famílies, i aquests 31 numeros són un 10% del total del meu carrer, que va canviant de nom fins arribar a l’Hospitalet, on també passa a dir-se Santa Eulàlia.

És curiós perquè sento més el campanar aquí que a Prats. Em sembla que el tinc a una distància similar. Però té un so més estrident, o una tesitura més apta per a la meva oïda malaltissa. Dubto que toqui a morts ni a res. No crec que avisi a res. A missa potser. Per la resta toca quarts i hores i para a les deu de la nit. M’agradava molt a Prats que el Campanar avisés de coses. Encara que jo només sabia desxifrar quan tocava a morts. Si aquí toqués a morts (ho fa?) no em serviría de res que em vingués el pensament: “ ai! Ostres…Qui s’ha mort?” El mateix que tenia cada vegada que veia moviment a la funerària. S’hauria mort algú que no coneixem de res.

També trobaré a faltar els ocells. No tant els estornells del Passeig que el Viscola foragitava -amb l’ajuda dels seus fills- amb petards clavats dalt una canya llarga, com els ocells en general. Aquí Barcelona, de tant en tant, les cotorres verdes passen a frec de la finestra quan baixen cap a les palmeres de la plaça que tenim sota de casa. NI el trist parrupeig dels coloms.
Noto molt el camionet de les escombres rodones que tant ens agradava mirar amb el Gerard quan era petit. Ara ens fa pensar amb l’avi de la Níndia i el seu bufador. Aquí renten molt sovint. Però sempre està brut.

El més estrany de tot, estimats lluçanencs, el que més m’estranya i m’entristeix quan camino pel carrer, és que l’excepció, el que em fa girar el cap perquè em sorprèn, és quan sento algú parlant en català. Si és un gitano ja ho sabem que ells en el seu viure sense barrejar-se, en el seu aïllament expansiu han decidit preservar la llengua… però i la resta? La resta… La resta també viuen aquí, i són molts molts.
I els que també vivim aquí i parlem català, existim, però som pocs. I són tants els que et miren amb cara estranyada si demanes un tallat, o si segueixes una conversa en català encara que et parlin castellà… però per sort amb els seus fills hi puc parlar català i em contesten en català, la filla del xinès que té un basar aquí davant i que em recorda la Jessica, igual de trempada i entremaliada, i els fills del pakistaní que té un colmado sempre obert i que ens recordem mútuament de fa deu anys. La fornera manya continua tan simpática i monolingüe com el segle passat.

Família: viure aquí és molt laboriós per un amant de la llengua i les persones i la diferencia com jo. Encara no he trobat el camí per proposar a les nouvingudes d’ajudar-les a parlar català. Recordo com ho vaig fer al Parc del Passeig amb les estimades Saïdes i després la Lobna i la Rabia i la Naima. Només demanant a una de les filles adolescents (eres tu Ouissal?) que els preguntés si volien aprendre català, la Saïda es va asseure corrents al meu costat i em va dir riallera i entusiasta: sííí!!!
També us trobo a faltar.
I les olors? Ho deixem per un altre dia.
Petons des de la bonica i tòxica Capital.