“Durant 48 hores vam ser dos únics sanitaris per 2.500 persones”

Bernat Conill ha fet de voluntari en diversos camps de refugiats a Grècia des del febrer. És tècnic en emergències sanitàries i durant els últims 7 dies era un dels cooperants que garantia l’atenció sanitària a la clínica d’EKO Camp, on hi ha unes 2.500 persones. Està situat prop d’Idomeni, a la frontera del país amb Macedònia. Com passa en altres camps, el nom d’EKO prové de la gasolinera que hi ha al costat.

Aquest dissabte la policia grega va tancar la clínica i la majoria de cooperants sanitaris van marxar. Des de llavors i fins dilluns al matí, els catalans Bernat Conill i David Estruch eren els únics sanitaris que hi havia al camp, i van garantir l’atenció als malalts a fora. Comptaven amb l’assistència en tot moment de la catalana Charo Moreno i l’ajuda dels mateixos refugiats i altres cooperants. Van ser 48 hores de resistència i protesta, sense les quals possiblement no s’hagués reestablert el servei sanitari.

Com funcionava la clínica d’EKO Camp?

La va construir Metges Sense Fronteres, era estructuralment petita, però molt ben ajustada a les necessitats. Fa poc més d’una setmana l’organització va deixar la clínica per centrar esforços i recursos a Idomeni. Va cedir les instal·lacions a un col·lectiu format per petites ONG’s mèdiques, i cooperants independents.

Era una clínica amb dignitat, on els refugiats se sentien ben atesos, com si estiguessin a un centre d’atenció primària de qualsevol país del món. A més a més, estàvem canviant la fredor del lloc, posant joguines pels nens i nenes, i decorant la sala d’espera.

Durant aquesta setmana tot va funcionar molt bé, hi vam posar 24 hores d’energia positiva, de feina ben feta, de treball físic brutal, fins que va venir la policia i ens va fer fora.

Us van fer fora…?

Sí, nosaltres estàvem aquell matí atenent. Hi havia 20 persones malaltes esperant el seu torn a la sala d’espera. De cop van arribar 4 polítics de torn amb molts policies a darrera. Ens van dir que tanquéssim la clínica que no podíem seguir atenent gent. Sense previ avís. Sense ultimàtum. Es van presentar i ens van fer fora.

Com van justificar l’acció?

Les raons de la policia no tenen sentit però hi ha motius burocràtics: cap dels metges, voluntaris independents estaven registrats com a personal sanitari a Grècia. Tots portem el títol sempre a la butxaca, perquè sabem que la policia pot venir en qualsevol moment a demanar-te’l. Però aquest no era el problema, perquè tots el teníem. Ens demanaven que estiguéssim registrats a Grècia, un tràmit que requereix 20 dies de burocràcia…

I perquè aquell dia i sense previ avís?

No ho sé, però el mateix dia que van tancar la clínica hi havia un autobús gegant, i ACNUR convencia als refugiats d’EKO Camp perquè anessin cap als camps militars, on deien que hi havia atenció sanitària. Molts es van convèncer que allí estarien més ben atesos i van marxar.

Va venir alguna organització a substituir-vos?

Això és el que pensàvem: molt bé, ens feu fora, però on és el nostre reemplaçament. On són Metges Sense Fronteres per ocupar el buit. No és res personal, jo el que vull és que la gent d’EKO camp rebi atenció sanitària les 24 hores del dia. Mentre estigui cobert, a mi m’està molt bé. El problema és que ens van fer fora, ens van dir que no podíem atendre la gent ni al carrer.

Després d’això, les gran ONG’s mèdiques no van venir a cobrir les necessitats mèdiques, i les petites ONG’s i alguns independents que oferien el servei a la clínica es van acollonir perquè ens van dir que era il·legal atendre gent. De manera que tots van marxar i vam quedar jo i el David, com a sanitaris, i la Charo, que ens va ajudar en tot moment. Durant 48 hores nosaltres dos vam ser els únics sanitaris per 2500 persones. Això és molt greu.

Dos policies em van venir a demanar perquè atenia gent a fora si la clínica estava tancada. Jo els vaig dir: si ara tu tens un atac de cor aquí al camp, què faràs? Trucaràs l’ambulància i esperaràs 40 minuts o voldràs que jo et vingui atendre i et salvi la vida?

La policia us va prohibir atendre gent, fins i tot a fora la clínica?

Dos policies em van venir a demanar perquè atenia gent a fora si la clínica estava tancada. Jo li vaig dir: si ara tu tens un atac de cor aquí al camp, què faràs? Trucaràs l’ambulància i esperaràs 40 minuts o voldràs que jo et vingui atendre i et salvi la vida? En aquells moments jo era l’única persona que atenia allí. Aquí va acabar la conversa. Em va donar la raó i em va dir que no em posaria cap problema. Havia de vigilar que no entréssim a la clínica, però va raonar i recapacitar, i durant tota la nit va veure com ateníem i no ens van dir res.

En aquesta primera nit va venir una noia amb la febre molt alta. Vam haver de penjar la bossa de suero de la noia a la porta de la clínica tancada. La realitat d’aquella nit: la clínica totalment habilitada per atendre amb dignitat els pacients, de Metges Sense Fronteres, tancada, i deixant-nos a nosaltres atenent gent a fora amb fred, humitat, vent i sense recursos.

I vau estar així durant 48 hores?

Les primeres 24 hores sense assistència sanitària ateníem gent al carrer. A la nit vam anar a sopar perquè estàvem rebentats. En tornar, els refugiats ens havien muntat unes tendes. Una de vermella amb el material mèdic perquè atenguéssim la gent amb una mica de dignitat, i una altra perquè jo i el David passéssim la nit, amb 17 mantes que ens van portar ells mateixos de les seves tendes. I aigua i menjar, del seu. Perquè en veure que nosaltres fèiem això es van involucrar molt. Molts venien a dir que volien fer una cadena humana de suport. Se’m posa la pell de gallina… La tenda vermella no és meva, ni del David, per tant, es quedarà aquí.

I d’aquí en va néixer una protesta més gran?

Van sorgir manifestacions i protestes quan van tancar la clínica. Van començar a cridar que obrissin la clínica i van acabar cridant que obrissin les fronteres.

Com et vas sentir durant aquests 2 dies?

48 hores treballant sense parar, sense dormir gairebé. Atenent gent sense parar. Sense recolzament de petites ni grans ONG’s com Metges sens fronteres. Amb el recolzament dels refugiats, altres voluntaris i el suport de Txarango i Stop Mare Mortum, que visitaven els camps. Ens vam sentir sols, deixats, abandonats. Vam sentir que a la gent no li importaven els refugiats d’aquest camp, preferien la relacions amb les autoritats i abaixar-se els pantalons davant la policia i les injustícies. Moralment no vaig ser capaç de fer un pas enrere, no ho podíem permetre. Per això vam fer atenció sanitària sense parar i sense recursos. En una tenda vermella davant la clínica tancada de Metges sense Fronteres.

Ara ha millorat la situació…

Ahir al matí Metges sense Fronteres van enviar una clínica mòbil per donar-nos relleu a mi i el David. Perquè poguéssim anar a casa. Ara estic aquí tranquil fent un cafè, perquè sé que el camp està cobert sanitàriament, però les ultimes 48 hores no he pogut. Metges Sense Fronteres obrirà de 9 del matí a 5 de la tarda, i de 5 a 10 atendran altres ONG’s petites que abans atenien a dins, ara a fora. De 10 de la nit a 9 del matí no hi ha ningú atenent i és on entrem nosaltres. Entro de guàrdia no a la clínica, sinó a la tenda vermella…

Sense la resistència d’aquestes 48 hores, potser Metges Sense Fronteres no haguessin enviat la clínica mòbil. Ara intentaré que ens obrin la clínica de nit i puguem atendre allí. Ara no hi ha dignitat. Tenim una clínica brutal per atendre tancada a davant.

Han sigut dos dies de vulneració dels drets humans, en els que s’ha negat atenció primària als refugiats

Podem confiar en que les accions polítiques i de les grans ONG assegurin els drets bàsics dels refugiats?

Ara la situació aquí s’ha estabilitzat, però no podem oblidar el que ha passat. Són 48 hores en les que s’ha negat atenció primaria als refugiats. Això no és el primer cop que passa. Metges sense fronteres, les grans ONG’s, amb la mà dura de les autoritats, han deixat més de 2000 persones 48 hores sense atenció sanitària, i això per mi és molt greu.

A mi no em representa cap polític. A mi em representa el poble, tota aquesta gent, cadascun dels refugiats que hi ha en aquest camp, que ha de fugir dels respectius països. El poder som nosaltres. La gent que ahir estàvem contra la injustícia i a favor dels drets humans. I no les petites i grans ONG’s, ni els polítics i policies que ens van fer fora.

Dos dies de vulneració dels drets humans han de servir per obrir els ulls. Ahir la premsa només destacava que un pacient amb problemes psicològics es va cremar a la pell… I a pocs llocs s’ha pogut veure el vídeo on es veu com repatrien refugiats amb brides, també molt greu. No vull que quedi silenciat. Aquesta situació ha d’arribar a la gent. Tot compta.