Memòria

Acabo de demanar hora al metge. Estic preocupat perquè darrerament he perdut memòria. Ho sé perquè ara no me’n recordo de coses que abans deia sense haver de pensar, em sortien soles, com ara els números de telèfon o les matrícules dels cotxes, i fins i tot em costa sumar i restar, per no parlar de multiplicar i dividir. A més a més, parlo cada cop més ràpid, escric pitjor, escolto menys, em costa molt concentrar-me i encara més llegir, cosa estranya perquè sempre he tingut una novel·la negra a mà per les estones mortes. Ara tot se’m fa costa amunt, i no soc pas tan vell perquè em passin totes aquestes coses.
La primera reacció que vaig tenir quan em vaig adonar del meu problema va ser buscar un culpable abans que una solució. I el vaig trobar en les noves tecnologies després de llegir a Nicholas Carr, un investigador especialitzat, i a d’altres opinadors que coincideixen que Internet està creant una generació d’estúpids. Si perdem memòria es perquè hem deixat d’exercitar-la, de fer-la servir, confiats que ho trobarem tot a Google. Ja no cal anar a les biblioteques ni demanar ni buscar res, sinó que tot ho trobem al moment, sense cap esforç, en un gran calaix. La vida és molt més fàcil des que estem connectats a un ordinador.
No memoritzem, retenim només el que ens interessa i de resultes de tot plegat hem perdut costums socials i s’han atrofiat mecanismes vitals. De vegades semblem ànimes en pena. Ja no parlem, ni demanem, ni passegem, sinó que veus a la gent que camina amb els auriculars posats, dina pendent del mòbil, no diu  ase ni bèstia, i quan va en cotxe es discuteix amb el GPS. La tecnologia ens dóna tantes possibilitats que hem perdut hàbits que ens feien més persones.
No estic pas en contra d’Internet, ans el contrari, però s’ha de regular el seu ús, per tal de no esdevenir uns viciats i perdre’ns petits plaers, com el de prendre la fresca a l’estiu amb els avis, asseguts al pedrís, davant la porta de casa, fent-la petar sobre les coses de la vida, contents perquè tenien el cap molt clar. I d’aquí ve que agraeixi molt que es facin tallers de memòria per a la gent gran, doncs la seva vivència és la nostra història. No podem perdre la naturalitat, l’educació ni la comunicació verbal. Al cap i a la fi si vull anar al metge és per parlar i no pas perquè em faci fer proves per descartar qualsevol mal.