Per un Lluçanès cohesionat

Escric la frase i a l’instant m’adono del seu significat ambigu. El mot cohesió, o els seus derivats cohesionar, cohesionat, etc., surt sovint en els mitjans de comunicació encara que sigui emprant-lo des de perspectives diferents: la política, la sociologia, la cultura… De manera preferent es parla de cohesió social, de grups cohesionats i ara hi afegeixo que aquest espai geogràfico-històric anomenat Lluçanès també ho ha de ser. En el sentit que totes les forces centrífugues i centrípetes que hi incideixen restin equilibrades ja que un territori sense cohesió es deslloriga ràpidament i, mancat d’aquest lligam aglutinador, desapareix l’embranzida inicial i augmenten els desequilibris. Deixem de “fer pinya”, “d’estar d’acord” en les formulacions bàsiques, “d’empènyer el carro” en la mateixa direcció.

El pròxim 26 de juliol tenim una oportunitat que per a nosaltres és “única” i que difícilment es tornarà a produir en condicions tan favorables. S’ha debatut el tema, s’han tret les conclusions oportunes i ara toca al conjunt de la ciutadania decidir si “volem ser comarca”. De moment, resto a l’expectativa del resultat convençut que, sigui quina sigui la resposta, no tenim altra sortida que continuar treballant pel futur del Lluçanès. Si això es pot fer des d’un status reconegut de comarca crec que serà molt més avantatjós per al conjunt de la població. És per aquesta raó, d’oportunisme i ordre pràctic, que m’inclino i recomano que la resposta sigui un sí rotund.

Però, si ara deixem escapar aquesta “oportunitat” que se’ns atorga de “decidir” i no aconseguim “ser comarca”, no per això ens haurem de donar per vençuts. Uns i altres, des de la respectiva esfera en què cadascú/una es mou, privada o pública, haurem de continuar cohesionant la comarca en els seus diversos vessants: cívic, cultural, assistencial, econòmic… Per tal que tot allò que s’ha aconseguit aquests darrers anys no s’ho endugui el vent, ans al contrari, que es faci més sòlid i més perdurable.