Qui no plora no mama

Qui no plora no mama, diu la dita popular. I això que jo sóc d’aquelles persones a qui no agrada massa fer soroll. Vull dir que intento fer sempre el que he de fer i entenc que la resta de mortals es mou segons aquesta premissa. La realitat, però, no em dóna la raó. En moltes ocasions, si no et queixes no aconsegueixes els teus propòsits. I això que moltes vegades són més que raonables –segons el punt de vista d’una servidora, és clar–. Et poses en contacte amb la teva companyia telefònica perquè una averia t’ha deixat sense servei. Et demanen dades i més dades i et diuen que et trucaran i que et mantindran informada de tot. Vas esperant i res, fins que no truques per enèsima vegada i els dius la frase màgica –que si no et donen resposta et veuràs amb l’obligació de posar una denúncia– no et fan cas. La teva entitat bancària t’assegura pel dret i del revés que no et cobrarà comissions. Però resulta que un dia descobreixes que te n’han cobrat una. Un error informàtic, acostumen a dir. Llavors sí, te l’abonen, però ja t’han fet posar de mal humor i has hagut de perdre una mica de temps. D’exemples quotidians, en trobaríem molts més. I això enllaça amb el que us deia al principi. A mi no m’agrada haver-me d’enfadar ni queixar-me per assumptes pels quals crec que no caldria. Tot i això, vaig veient que en moltes ocasions si vas de bona fe no te’n surts. No sé, potser hauria d’estar en un permanent estat d’alerta i de desconfiança, però em fa una mica de mandra, la veritat.

De fet, tota aquesta reflexió ve arran d’una notícia que s’ha conegut fa pocs dies: ja hi ha solució a la problemàtica de la tala d’arbres al Lluçanès nord derivada de la millora de les carreteres. No cal dir que en primer lloc la notícia m’alegra, els acords són sempre positius. I que s’inverteixi en les vies de comunicació del Lluçanès encara més. Quan penso una mica més, però, em dic: “carai, de 143 arbres que inicialment s’havien de talar al final s’ha passat a 25”. Què hagués passat si ningú hagués protestat? M’imagino que el projecte hagués tirat endavant tal com estava… Però a mi la lògica em diu que si amb 25 n’hi ha prou, no cal fer desaparèixer més arbres. Ja sé, ara algú em dirà que el nou projecte és una mica més car i que en època de vaques magres les administracions han de mirar tots els cèntims d’euro. Però ja tornem a ser a allò que us deia: qui no plora no mama. Ja ho sabeu doncs.