Estic tip que cada quatre passes m’aturi una noia jove pel carrer, em faci una ganyota i em demani si tinc un minut per convèncer-me que m’haig de fer de Metges Sense Fronteres, ACNUR, Greenpeace o de qualsevol altra ONG.

Estic tip d’obrir el diari i trobar-me recomanacions a cada pàgina: les vint notícies que haig de saber, les deu pel·lícules que no em puc perdre i les cinc obres de teatre que haig d’anar a veure, per no parlar dels bars on se serveix el millor vermut, dels restaurants més ben puntuats en funció de la seva cuina i xef, dels locals on es pot lligar o perdre el temps i, és clar, també de les botigues més de moda, i fins i tot de la barberia on em convé que em tallin el pel i m’afaitin la barba.

Estic tip de les revistes que em fan sentir fora de joc si no tinc cap dels discos més bons de l’any, i encara m’irrita més anar a les llibreries i veure que la gent es queda aturada a la postada on hi figuren els llibres més venuts per veure quin en regalen o es compren per fer veure que estan al dia.

Estic tip de publicacions especialitzades que et diuen quins mobles t’has de comprar i com t’has de fer la casa.

Estic tip de receptaris per aprimar-me, relaxar-me, comportar-me i viure millor, així com també estic tip de la propaganda dels gimnasos i, encara més, estic tip de canalons, rostit, neules i torrons.

Estic tip de manuals d’autoajuda de tota mena, fins i tot per fer-te autònom si és que no hi ha empresa que et doni feina.
I estic tip, naturalment, de les guies, i més de les turístiques.

Estic tip de moltes coses, més que res perquè al cap i a la fi si fem cas de totes aquestes instruccions, d’aquest món pautat i reglat, tots acabem al mateix lloc i fem les mateixes coses, com si fóssim pollastres de granja.
Jo no era així i vull tornar a ser jo; vull dir que prefereixo encertar o equivocar-me, emprenyar-me o divertir-me, donar les gràcies o les culpes a qui vulgui en persona i, sobretot, m’agrada sorprendre’m.
La vida està plena avui d’especialistes i de poc sentit comú.

Estic fart, no tip, de fer allò que hem diuen que haig de fer i he decidit començar l’any fent el que em dóna el gust i la gana, encara que em quedi sol com un mussol. Ara mateix el que penso fer és sortir de casa i penjar-me un cartell al pit que digui: “No necessito ni vull res. Gràcies”.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]