Estic tip que cada quatre passes m’aturi una noia jove pel carrer, em faci una ganyota i em demani si tinc un minut per convèncer-me que m’haig de fer de Metges Sense Fronteres, ACNUR, Greenpeace o de qualsevol altra ONG.

Estic tip d’obrir el diari i trobar-me recomanacions a cada pàgina: les vint notícies que haig de saber, les deu pel·lícules que no em puc perdre i les cinc obres de teatre que haig d’anar a veure, per no parlar dels bars on se serveix el millor vermut, dels restaurants més ben puntuats en funció de la seva cuina i xef, dels locals on es pot lligar o perdre el temps i, és clar, també de les botigues més de moda, i fins i tot de la barberia on em convé que em tallin el pel i m’afaitin la barba.

Estic tip de les revistes que em fan sentir fora de joc si no tinc cap dels discos més bons de l’any, i encara m’irrita més anar a les llibreries i veure que la gent es queda aturada a la postada on hi figuren els llibres més venuts per veure quin en regalen o es compren per fer veure que estan al dia.

Estic tip de publicacions especialitzades que et diuen quins mobles t’has de comprar i com t’has de fer la casa.

Estic tip de receptaris per aprimar-me, relaxar-me, comportar-me i viure millor, així com també estic tip de la propaganda dels gimnasos i, encara més, estic tip de canalons, rostit, neules i torrons.

Estic tip de manuals d’autoajuda de tota mena, fins i tot per fer-te autònom si és que no hi ha empresa que et doni feina.
I estic tip, naturalment, de les guies, i més de les turístiques.

Estic tip de moltes coses, més que res perquè al cap i a la fi si fem cas de totes aquestes instruccions, d’aquest món pautat i reglat, tots acabem al mateix lloc i fem les mateixes coses, com si fóssim pollastres de granja.
Jo no era així i vull tornar a ser jo; vull dir que prefereixo encertar o equivocar-me, emprenyar-me o divertir-me, donar les gràcies o les culpes a qui vulgui en persona i, sobretot, m’agrada sorprendre’m.
La vida està plena avui d’especialistes i de poc sentit comú.

Estic fart, no tip, de fer allò que hem diuen que haig de fer i he decidit començar l’any fent el que em dóna el gust i la gana, encara que em quedi sol com un mussol. Ara mateix el que penso fer és sortir de casa i penjar-me un cartell al pit que digui: “No necessito ni vull res. Gràcies”.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb