Avui tot el dia que només sento olor de poma

Avui tot el dia que només sento olor de poma. De les pomes que tinc a la fruitera, sobre la taula. Se’m fa estrany, no us penseu. Crec que des que torno a viure a Barcelona noto més les olors. Penso que deu ser perquè tots aquests anys vivint sense contaminació al Lluçanès (i els anys que fa que no fumo) m’han permès recuperar el tant denostat sentit de l’olfacte (he sentit l’olor del bosc mullat, i també la dels camps quan tiren suc o sulfaten, de la farigola i el romaní quan caminant, sense voler, les sacseges, l’olor de la humitat dels bolets, l’olor de l’espígol que m’he endut a casa en forma d’un ram de lavanda que es va assecant, i perdent olor, al vestíbul, només entrar al nostre piset de Sants). Aquí, a la capital, em resulta estrany perquè no recordo haver sentit olors quan vivia aquí, no recordo que mai hi hagués pensat en les olors. Potser quan vivia a Barcelona jo no hi sentia, olfactivament parlant. Potser els barcelonins ens atrofiem expressament (inconscientment) per poder sobreviure. Però jo, ara, noto molt les olors. Els pixats del carrer em maten. Quan passejo he de vigilar de tancar bé el nas quan passo a prop dels contenidors i en els racons que fan els carrers o les entrades de pàrquings. La Duna, que ni ha fumat mai ni ha viscut mai abans aquí i per qui tot és una novetat, diu sovint: quina pudor mama! També sento molt les olors dels menjars que es fan a les cases, i això no em desagrada, a Prats no era freqüent, i menys a Lluçà. No cal dir que això té a veure amb la mida de les parets i amb les dimensions dels habitatges. Aquí vivim paret per paret i tenim pocs metres per fer-ho tot. “és tot taaan petit” diu el Gerard. I les olors surten de les finestres obertes, s’escapen pel replà de l’escala. Noto el curri i les espècies del tajin que fan els magribins del segon, i les carns i salses dels sud-americans, i entremigs s’hi cola l’olor de la botiga de pollastres a l’ast… Al Metro i a l’autobús les olors de persones no em sorprenen tant com els mastegots dels perfums, tant hi fa si són barats com cars.

Aquest darrer any a les escoles, amb els vostres nens, hem fet contes per parlar de les diferents capacitats, i per fer-ho vaig decidir que parlaríem dels sentits, i mare meva si en vam parlar. Vam discutir quin els semblava més important i més difícil de prescindir, i quin els semblava menys important per relacionar-se amb el món i les altres persones. Com sempre les converses i les seves respostes han estat molt interessants i els seus contes encara més. Es repeteix però una cosa que sempre em fa molta gràcia. Quan demano : “alguna vegada heu vist algú que li falta, que no té, que no pot, que li costa que tal tal…” tant és del que parlem, qualsevol cosa obté una resposta semblant, a no ser que hi hagi un cas al poble o a la família, que també passa. Algun nen o nena des de primera fila i amb orgull d’explorador diu: ”una vegada vaig anar a Barcelona i vaig veure un cec que tal tal…” “doncs jo una dia a Barcelona vaig veure que els semàfors tal tal” i així en totes les escoles. Algú pot explicar que aquella cosa de què parlem l’han vista, amb gran estranyesa, a Barcelona.

Ara, aquest matí d’olor de poma a Barcelona, que m’estic preparant classes per fer-les aquí a la ciutat , m’imagino demanant als nens i nenes, per exemple: “alguna vegada heu sentit una pudor molt molt forta que quasi us tomba al terra i que no podeu ni respirar i necessiteu tancar les finestres i preferiu morir-vos de calor que deixar passar l’aire fresquet?”

I m’imagino un nen de tercera fila aixecant el braç i dient, amb orgull de pixapí: “una vegada jo vaig passar per Santa Creu al Lluçanès i de Sant Martí D’Albars venia una bafarada tal tal….”