Franco encara era viu. L’escola i totes les coses oficials eren només en castellà. A Santa Eulàlia, també. La capelleta de fusta i vidre de la sagrada família, que tenia una guardiola a la part de baix, anava d’una casa a l’altra i s’hi passava uns dies amb els porticons oberts, fins que, amb unes pessetes de més i els porticons tancats, canviava de casa. Mossèn Jaume Serra, aleshores rector de Lluçà i Santa Eulàlia de Puig-oriol, ja ens havia començat a fer unes classes clandestines de català (amb la complicitat del “señor Granados” i la “mestra Glòria”), em penso que era abans de dinar. Un dia, junt amb la capella de la sagrada família, a casa hi va arribar un exemplar de la revista Cavall Fort. No sabíem gaire què era. Per nosaltres, canalla de poble, el cavall fort era un joc molt divertit de saltar a l’esquena d’uns altres nanos (ara em sembla que no està gaire ben vist perquè es considera perillós, potser exageren). En fi, que hi havia una revista que duia el nom d’un dels nostres jocs preferits. Obries aquella revista i hi trobaves còmics, contes, dibuixos, jocs, preguntes i respostes, entreteniments, de tot i en català. De seguida es va convertir en un vici. Jep i Fidel, Espirú i Fantàstic (des del principi van apostar per donar a conèixer el còmic franco-belga), Ot el Bruixot, Felip Marlot, l’avi Quim, Jan i Trencapins, els Barrufets, Luky Luke, etc. Eren els primers anys setanta, però la revista va néixer, segons he sabut més tard, el 1961. En un primer moment va necessitar la cobertura legal dels bisbats de Vic, Girona i Solsona per obtenir els permisos i estalviar-se problemes amb el règim. Ara entenc moltes coses! Sigui com sigui, el Cavall Fort va omplir moltes estones de la nostra infantesa i adolescència, segurament ens va ajudar a agafar afició a la lectura, a mirar el món amb interès i potser ens va estimular la creativitat. És per això que avui dia a casa en som subscriptors. De Cavall Fort i del Tatano (que és la versió pels més petits). Que la festa dels lectors es faci aquest any a la nostra comarca, concretament a Prats, m’omple d’alegria. Que cada quinze dies arribi a moltes cases per correu postal –és part de la seva gràcia- una revista plena d’humor, propostes culturals, contes, receptes, còmics catalans i traduccions, reportatges científics i passatemps, i que ho faci amb una gran obertura de mires, fomentant la creativitat, la tolerància i, sobretot, l’hàbit de la lectura, no cal dir que és una molt bona notícia. Com que la revista no es ven als quioscos fa que hi hagi gent que no la conegui. Us la recomano. No només per la canalla. També pels grans. No em voldria perdre per res del món les aventures quinzenals de Pesquis i Baliga, Pàrker i Badger o les recuperades tires d’Snoopy. Aquest cap de setmana els tindrem a casa.

SubiAnnaCavallFort