El dia 26 de juliol farem un gest d’autoestima

Seria molt estrany que tenint com tenim l’oportunitat de ser una comarca oficial els lluçanesos la deixéssim passar. Potser és veritat que som gent esquerpa, tossuda i poc abrandada, que a vegades ens falta autoestima perquè som petits, poc glamurosos i rurals, però hi ha moments que la gent deixa de mirar a terra, després de generacions d’arrencar naps, fer anar l’aixada, la dalla, el magall; de rentar roba al safareig, amassar la farina, omplir càntirs, bótes, perols; de sentir dir als avis i els besavis que ells batien a les eres, cremaven marges, segaven amb volants, ferraven matxos, cosien sacs, i les àvies feien dinar per setze, portaven la beguda al tros, netejaven els budells del porc, rentaven els llençols a mà; després de veure pares i mares cada matí cap a la fressa dels telers, cap al taulell de la botiga, cap a donar el cop de trinxant, cap a la cuina fumosa de la fonda. I la calor dels forns, el greix de la cansalada, les patates bullides, el menjador de les cases ple de borra de fer confecció, amb l’overlock o la singer o la wertheim. I un drap blanc per anar a netejar cada setmana els vidres de la caixa d’estalvis, molta paciència per cuidar la besàvia que es va ferir, colzes i nits de vetlla per poder anar a Barcelona a estudiar… I esperar, sempre esperar. Això rai. Hi estem acostumats a esperar, la pluja, la primavera, el cotxe de línia, el camió de la llet, el cotxe compartit, les cartes certificades, els venedors ambulants, el metge, el pa, la bibliobús, la mare, l’avi o la iaia que ens ha de venir a buscar al pavelló, al concert, a assaig de teatre, a classe d’anglès. Per això dic que potser som poc glamurosos, poc refinats, però sempre hi ha aquell dia que traiem l’orgull de ser d’on som i no amaguem el nostre passat, perquè és el nostre i el de molts. Tampoc ens avergonyim del present. I ens sabem esperar, però penso que també sabem veure quan ha arribat l’hora. Tan estranys no ho devem pas ser, perquè ha vingut força gent de fora i la majoria s’hi ha acabat quedant. I ara ja som uns quants més. I ja compartim paisatge, pobles i records. Aquests carrers encara fan olor de camiseria, de plegadors, de pana de can Panes, de les grans fàbriques i també de tenir quatre telerets als baixos de casa, de tenir aquella mica de granja de porcs, les quatre vaques, el ramat de xais, l’aviram, el taller mecànic, la venda d’assegurances, el laboratori del retratista dels casaments. Som terra de pas de ramats de xais, però no tenim llana al clatell perquè cada primavera vénen els tonedors. També ens agrada cantar. I ballar de tot. Som poca cosa i hem mirat moltes hores a terra: arrencar, sembrar, espellofar, espolsar, rentar, repassar, nuar, escombrar, afaitar, tallar i marcar, remenar, ferrar, fer anar el xerrac, canviar l’oli, serrar, inflar, cargolar, carregar, descarregar, cuinar, servir, corregir, vendre, estudiar, pastar, emportlanar…però també sabem mirar endavant i el dia 26 de juliol ens mudarem i amb el cap ben alt, orgullosos d’haver agafat bé el carro del progrés, anirem a posar la papereta dins de l’urna, perquè no ens espanta la calor, no tenim mandra, fem un gest d’autoestima, de dir som perfectament capaços d’organitzar-nos, de fer el mateix que fa el més pintat, som prou grans per decidir les quatre coses que es poden decidir des de les comarques. Tenim bona peça al teler. No crec que siguem tan rucs de deixar passar l’ocasió.

(Qui en tingui ganes, pot llegir una sèrie d’articles dedicats als pobles del Lluçanès al blog de mesvilaweb EL CAMP DE L’ERRA)