Quan em van dir que em tocava fer la columna de LaRella abans del 27-S vaig ser feliç. Perquè enganyar-nos, per fi una columna que ja tenia el tema escollit, de fet quasi ja la tenia apunt. Però coses que passen, sempre hi ha quelcom que et canvia els plans.
El meu quelcom em va passar fa una setmana quan vaig tenir una conversa amb un veí pròxim al Lluçanès. Era el propietari d’una petita empresa i em va explicar que quan sortia fora de les fronteres territorials més pròximes (diguem-ne Catalunya central per posar un límit geogràfic) sempre deia que la seva empresa era del Lluçanès. Jo tota encuriosida li vaig demanar el perquè i la seva resposta em va omplir d’orgull però també em va fer reflexionar. La resposta era molt senzilla, el Lluçanès el coneix tothom. Mola que et diguin que coneixen d’on ets. I pels més escèptics diré que és impossible que tothom conegui el Lluçanès, cert. De la mateixa manera que molts dels que ho heu pensat si us parlo de la Costera no sabreu ni on punyetes és.
Però més enllà de l’orgull de la resposta, també em va fer reflexionar. Primer vaig pensar amb la “marca” Lluçanès i com s’havia fet créixer i donat a conèixer. Després vaig pensar que encara ens calia fer-la créixer més i dotar-la de recursos per fer-la esdevenir una eina útil pel territori, per fer-la comarca.
Evidentment, aquest punt em va fer pensar amb la feina feta pel Consorci tots aquests anys, com a ens polític i tècnic que havia aconseguit crear aquesta marca. I després em vaig adonar que d’un temps cap aquí, sempre que pensava amb comarca se me n’anava el cap a les institucions. I no entenia el perquè. I menys si tenia en compte que alguna gent d’aquestes institucions encara a dia d’avui no s’acaben de creure que la comarca realment sigui necessària. Malgrat que quan toca se n’omplin la boca parlant-ne.
I aquí, de nou, em vaig adonar que la comarca no és Consorci, no són els Ajuntaments. La comarca som la gent que hi vivim o hi treballem o la reconeixem. I igual que passa al Lluçanès passa a tots els territoris, passa a Catalunya. No són les institucions o els seus representants qui les fa anar endavant, som la gent. I només nosaltres tenim la força per fer-la esdevenir realitat, per tirar-la endavant. I sobre tot, tenim la força per fer que ningú pugui anar enrere o parar-se a mig camí.
I tant amb la comarca, com amb Catalunya ha arribat l’hora de defensar-la i lluitar per ella. Perquè només nosaltres tenim la responsabilitat i possibilitat de fer-la realitat.

rella17