Tinc un hort que m’espera des de fa dies a casa de la meva mare a Perafita. Ja no hi ha el pare de fa anys i no trobo ningú que vulgui fer-se càrrec d’una terra que no és seva i per la qual els fills no hem mostrat fins ara gaire preocupació, com si tant ens fes que hi plantessin naps o cols. Hi ha moments a la vida en què s’ha de dir prou, i els veïns han fet sempre mans i mànigues per cuidar de la mare i de la casa amb una generositat admirable, de manera que ara no els hi demanaré pas que també estiguin al cas de l’hort.
No sé pas què acabaré fent, però ara és responsabilitat meva. Hi haurà qui pensarà que sóc un beneit i un desagraït, més que res perquè els horts van molt buscats. Hi ha gent que passa gana i es baralla per tenir un tros de terra i, d’altra banda, ja se sap que avui està de moda conrear un hort amb productes naturals, ecològics, sense pesticides. N’hi ha de tota mena, urbans i rurals, de supervivència i per presumir, barrocs i endreçats, bruts i nets, tothom aspira a tenir un hort.
A mi m’agrada mirar-me’ls, contemplar-los si voleu, jutjar-los, com si sabés molt de què va la cosa, però em fes mandra ajupir-me. No és pas que tingui una biga a l’esquena, ans el contrari. A l’hort hi vaig passar força estones de petit, i mai vaig saber valorar-lo prou, tal vegada perquè un dia em vaig afartar fins a rebentar de tomàquets i vaig acabar traient el sagí. Sempre vaig pensar, de totes maneres, que cuidar l’hort no era pròpiament una feina, sinó més aviat un esbarjo o bé una obligació familiar que, com a tal, s’havia d’incomplir.
No volia ser esclau d’una cosa en la qual no hi trobava cap gust i vaig preferir d’altres diversions, per més que sempre havia sentit a dir als avis que qui aprenia a cuidar un hort sabia cuidar-se a sí mateix. No hi havia donat més voltes fins ara en que l’hort està erm, i de moment he trobat una resposta convincent en una doctora en biocultura, Ángeles Parra, que ha dit: “Ensenyar a un nen a fer un hort és ensenyar-lo a esperar”.
M’ha semblat una resposta terapèutica per fer front a la rapidesa amb què es mou el món, ple de prejubilats que no segueixen el ritme de les noves tecnologies ni dels executius de les escoles de negoci. Ara només em fa falta tornar a ser un nen per aprendre allò que a mi de petit em semblava justament una gran pèrdua de temps: cuidar un hort.
P.D. He conegut pocs horts més macos que el de Les Roquetes de Perafita. Les llàgrimes caigudes en memòria del gran amic Ricard Mampel garanteixen la millor suor.

rella20