Com deia aquell, el meu país és tan petit que des d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí. Tots hi podríem estar més o menys d’acord, però a vegades cal moure’s una mica per l’estranger per poder dimensionar les coses. Recentment he tornat dels Estats Units i si em preguntessin que digués en poques paraules com ho he vist tot allò, us diria: Tot molt gros. Camions, rius, muntanyes, distàncies, gratacels, racions de menjar. Tot sembla mida XXL. Ja sé que les comparacions a vegades són odioses, però mentre era allà, sovint pensava amb el nostre país petit i amb el Lluçanès, un raconet de món amb tots els seus poblets, bosquets, rierols i camps a mida de maqueta.
Caminant per Nova York, un dia vaig pensar com devia ser de gran en comparació amb el Lluçanès. Quants blocs de pisos necessitaríem per encabir-hi tots els nostres habitants? Vaig mirar quatre números a la Viquipèdia (gran invent per saciar les curiositats i resoldre discussions de manera instantània) i aquest és el resultat: L’illa de Manhattan té la mateixa extensió, si fa no fa, que el municipi d’Oristà. Ara bé, hi viuen un milió i mig de persones. Us imagineu tot el municipi d’Oristà cobert de gratacels? Això és Manhattan. De fet, tots els habitants del Lluçanès cabrien en un parell dels hotels més grans de Nova York (amb unes mil habitacions cadascun). Us imagineu, entrar a recepció i demanar: Perdoni, busco la gent d’Alpens; I el recepcionista ens diria: agafi l’ascensor, pis 24.
Però al cap i a la fi, tot és relatiu. Quan era petit, em van dir que Sant Bartomeu era un dels pobles més grans del Lluçanès (i jo tot innocent vaig pensar: ostres, visc en un poble gran). També creia que Vic era una ciutat, però quan vaig anar a Barcelona a estudiar, em deien que Vic era un poble gran (i Sant Bartomeu, per tant, un poble petit). I el súmmum de tot plegat va ser quan, parlant amb un noi xinès fa poc, em va dir que ell era d’un poble petit d’una zona rural (mira tu, com jo; vaig pensar). Li vaig preguntar quants habitants eren. Uns 300.000 – va respondre. Jo li podria haver contestat: Doncs el meu poble és tant petit, que si ens posessin en un hotel, podria agafar l’ascensor per anar al poble veí. I és així, com m’agrada a mi, que deia aquell.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb