La grogor dels camps segats a finals de juny, els colors trencats de la tardor, la remor de les rieres, el silenci de les ermites… Quan parlem del Lluçanès molts ens sentim identificats amb un paisatge, amb un passat però també amb un present, amb uns costums, amb una gent, i a part de les raons històriques i/o geogràfiques, que també pesen molt, tenim consciència de pertànyer a un territori diferenciat de les comarques del voltant.

Els darrers anys, potser més que en cap altra època, hi ha hagut molta feina en comú que s’ha vertebrat a través del Consorci del Lluçanès, una feina de la que tots n’hem sortit beneficiats i que ha contribuït a generar expectatives de futur, crec que especialment entre els més joves. A més, des de diferents sectors de la comarca, associacions, particulars, empreses… han sorgit iniciatives diverses que s’han aixoplugat en el paraigües d’aquest ens o que han permès articular un sentiment identitari molt arrelat.

El Lluçanès és conegut per la tranquil·litat dels seus pobles, per la riquesa en festes i tradicions, pels productes de qualitat que s’hi elaboren, per la petjada que hi van deixar les bruixes, els bandolers o els pastors. Per aquestes i per moltes altres coses, que fan que ens sentim orgullosos d’haver heretat i respectat tot aquest patrimoni.

Ara és l’hora de demostrar que tenim voluntat de tirar endavant junts amb uns objectius clars, l’hora de deixar de banda els localismes i d’impulsar un trajecte comú. La societat civil és la que té la paraula i la que es pronunciarà el proper diumenge sobre el què volem ser. I els polítics hauran de recolzar la voluntat sorgida de les urnes. I també hauran de demostrar que el Consorci ha sigut una eina eficient i eficaç per a poder traslladar les seves competències, i ampliar-les, a un futur Consell comarcal. Una institució on tothom s’hi hauria de sentir reconegut i partícip, on l’administració estigués al servei dels usuaris, on s’optimitzessin tants i tants recursos disponibles, i on la serenitat no només fos un mot escrit en un manifest sinó que impregnés cadascuna de les accions a emprendre.

Venim d’un passat comú i volem i hem d’anar més lluny tal com deia Kavafis, perquè el present només és decisió nostra, i amb ell el possible futur. Diumenge en tenim l’oportunitat. Sí al Lluçanès.