Els romans a Puig Ciutat (segle I aC)
Per entrar amb bon peu a Puig Ciutat s’ha de seguir uns 400 metres pel camí que porta a Olost. En enfilar el camí d’entrada al jaciment ja s’intueix la que devia ser una muralla imponent i difícil de franquejar. Segons les excavacions arqueològiques, el mur defensiu vorejava l’assentament pels vessants est i sud del turó. Un precipici evitava l’entrada per les altres vessants.
Puig Ciutat ocupa 5,1 hectàries al cim d’un altiplà, entre la riera Gavarresa i un dels seus afluents, el Torrent d’Olost. Era una zona estratègica, però amb poca visibilitat i semblant als altres turons del seu voltant.

La visió de la defensiva muralla ens convida a imaginar l’èpic setge que podrien haver patit els soldats romans de Puig Ciutat abans de la derrota. Possiblement eren partidaris de Gneu Pompeu, que era qui dominava a Hispània, i deduïm que devien perdre la partida contra les tropes de Juli Cèsar…
La batalla s’emmarcaria en la 2a Guerra Civil Romana (49 aC – 45 aC). En aquells anys, Pompeu mantenia el control de bona part d’Hispania i va ser nomenat cònsol únic amb el suport del Senat romà. Per la seva banda, Cèsar controlava les Gàl·lies, i en ser apartat del poder, va veure’s forçat a conquerir Hispània i Itàlia. Les tropes afins a Cèsar s’haurien desplaçat des de Marsella fins a Ilerda, on en diversos combats haurien vençut als pompeians. Es desconeix la ruta que va seguir, però se sap que va creuar els Pirineus.
Va passar pel Lluçanès l’excèrcit de Juli Cèsar? Es creu que Puig Ciutat podria ser enmig d’un “Eix Transversal” antic, que comunicava la zona de la costa i el Pirineu Oriental, amb la zona lleidetana i l’interior peninsular. Essent així s’explicaria el valor estratègic de l’indret, i més en un context bèl·lic, i prendria sentit la presència de legionaris a Oristà…

Puig Ciutat podria ser enmig d’un eix que comunicava la costa i el Pirineu Oriental, amb Lleida i l’interior peninsular

Un indret habitat des del final del bronze (segle IX aC)
Puig Ciutat no va néixer com un bolet. En la seva última fase, durant el període tardo-republicà romà (segle I aC), hauria fet funcions de guarnició militar. Però en aquell moment ja comptava amb més de mig segle de vida. Els romans haurien aprofitat l’estructura d’un poblat ibèric per establir-se. Els treballs realitzats fins al moment han permès identificar dues etapes anteriors a la romana:
-La fase d’ocupació ibèrica s’hauria allargat del segle IV al II aC. Sota els murs romans s’hi observen els que correspondrien a construccions dels ibers. La situació de l’assentament és típicament ibèrica: construïen els poblats en llocs elevats i fàcilment defensables. Algunes peces de ceràmica i monedes ibèriques, han permès datar aquesta etapa.
-La tercera fase de la qual s’han trobat indicis a Puig Ciutat es situa al final de l’època de bronze i la primera edat de ferro, entre mitjans del segle IX i VII aC. S’ha pogut datar amb certa precisió gràcies a la troballa de molta ceràmica de Merlès.

Perquè s’ha prioritzat l’estudi de l’etapa romana? Àngels Pujol, codirectora de l’excavació, m’explica que aquesta fase pren una rellevància especial perquè va ser destruïda, i això ha permès la conservació de més elements.

La batalla romana que va destruïr Puig Ciutat
La muralla, clarament tardorepublicana, no va evitar l’entrada de l’enemic. La destrucció va arribar, i des de l’exterior.
S’han trobat restes de diverses armes romanes, tan a l’interior com a l’exterior de l’assentament. Hi va haver atac, però també defensa. Moltes de les armes trobades servien per atacar des de la distància, com projectils de fona, i puntes de fletxa o catapulta. Tal com explica Àngels Pujol, codirectora de l’excavació, si no s’han trobat més armes és perquè la facció guanyadora les va recuperar per reutilitzar-les, o per fondre-les i fer-ne de noves. És per això que sobretot s’han trobat fragments d’armes i projectils de mida petita, i en canvi, cap armadura ni espasa.

La devastació, doncs, es va iniciar per aire, i va incloure incendis provocats en diversos llocs del poblat. Amb el foc, la gent de Puig Ciutat va fugir sense fer les maletes, i precisament és gràcies a això que ha sigut possible trobar i datar tants objectes.
Es creu que aquella gent no va tornar a habitar Puig Ciutat. La troballa d’animals en connexió anatòmica (esquelets sencers) a l’interior d’alguna estança, explica que van morir allí, i ningú els va treure. A més, s’han trobat restes de recipients ceràmics aixafats per la caiguda de les estructures de les cases, i alguns objectes de valor.
Perquè aquell enclavament no es va repoblar i reconstruïr? Va deixar de ser un lloc estratègic? Tal com diu Pujol, en els segles posteriors, l’eix comunicatiu que passava per allí devia perdre importància i l’organització territorial va canviar amb la fundació de les ciutats.

Troballes d’alt valor i objectes que esperen ser descoberts
En les 5,1 hectàrees de Puig Ciutat hi trobem 5 plafons explicatius i els murs de dues estances al descobert. La primera que trobem és adossada a la muralla. En els seus habitacles s’hi van trobar recipients de ceràmica campaniana,  i també restes d’una vaixella siciliana. Allí mateix també hi van aparèixer dues àmfores d’un metre d’altura, provinents de la costa bètica (Andalusia). Aquests recipients estaven fets per ser transportats en vaixell, i no s’explicaria que fossin allí sense la presència de legionaris romans, considerats com un dels estaments més elevats i més ben proveïts.

La quantitat de bòvids i gossos trobats al jaciment és major a l’habitual. Aquesta fauna era típicament present entre l’excèrcit romà, de manera que a Puig Ciutat els soldats eren un percentatge de població elevat

La segona estança restaurada és força singular. Té una superfície d’11 x 11m i es creu que va ser construïda al damunt d’un turonet. S’ha identificat com el que podria ser la residència del comandant o un edifici amb finalitat administrativa.
L’última campanya ha permès consolidar aquestes dues estances, i crear material didàctic per comprendre l’abast del lloc. L’empresa que ha dut a terme l’actuació ha sigut ACTIUM, que ha comptat amb l’equip habitual d’arqueòlegs. El projecte s’ha finançat amb un fons europeu.

Un futur apassionant
Parlant amb Àngels Pujol, codirectora de l’excavació, t’adones de la importància històrica i patrimonial de Puig Ciutat. El fet que hi hagi un assentament d’aquesta magnitud a l’interior de Catalunya, pot modificar la història, almenys en quan a organització territorial i vies de comunicació. Potser el Lluçanès no és un lloc tant recòndit com havíem pensat…
El que està clar és que l’equip professional que porta a terme el projecte d’excavació està al nivell de les importants descobertes. Pujol m’explica que a Puig Ciutat han comptat amb l’última tecnologia en prospeccions geofísiques, que els ha permès veure les estructures del subsòl abans de començar l’excavació.
Un cop iniciada l’excavació, els arqueòlegs registren totes les troballes i la informació a en un mapa virtual mitjançant l’”Estació Total”. La precisió és una eina elemental a l’hora de datar i trobar sentit als objectes, per això també s’han fet nombroses fotogrametries, imatges en 3D fetes a partir de la unió de moltes fotos.
Els resultats de l’ús d’aquestes tecnologies es poden observar a la web del jaciment (puigciutat.com), on hi ha un museu virtual amb alguns objectes restaurats, imatges en 3D, diversos videos, i molt més. El proper 12 de març a les 10 del matí, es farà la inauguració i s’explicaran les claus de l’indret (s’havia d’inaugurar el 27 de febrer, però les previsions meteorològiques van fer aplaçar la data).
De moment, i malgrat els 5 anys de feina feta, encara és molta la memòria que queda enterrada sota la terra de Puig Ciutat. Queden moltes hores de recerca arqueològica per reconstruir la història d’una ciutat que ha restat més de 2000 anys en l’oblit.

The post 800 anys de vida a Puig Ciutat appeared first on VilaWeb.

The post Itineràncies embellirà les Tres Fonts appeared first on VilaWeb.

Sous Subvencionats
La majoria de sous d’alcaldes i regidors provenen de la subvenció que atorga la Generalitat de Catalunya. Els ajuntaments del Lluçanès es van sumar a la convocatòria, que atorga compensacions econòmiques als alcaldes dels municipis de menys de 2.000 habitants. El decret va permetre tenir un sou fix als alcaldes, i defineix el sou en funció de la jornada laboral i el nombre d’habitants del municipi.
Segons el que estableix la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), en els municipis de menys de 1.000 habitants no hi pot haver cap càrrec electe en règim de dedicació exclusiva. Per aquest motiu, tots els pobles del Lluçanès rebran, el 75% d’aquesta compensació, excepte Prats, que excedeix els 2000 habitants, i Olost, on de moment no hi ha cap electe retribuït.
Tenint en compte la subvenció i les limitacions de la LRSAL, els municipis d’entre 501 i 2.000 habitants (Olost, Oristà, Sant Feliu, Sant Boi i Sant Bartomeu) poden rebre 1.094,10€ mensuals de la Generalitat. En pobles d’entre 101 i 500 habitants (Alpens, Lluçà, Merlès, Sant Martí i Perafita) la xifra mensual és de 774,92€ mensuals. I en els pobles amb menys de 100 habitants, com és el cas de Sant Agustí i Sobremunt 645,2 € al mes.

La dedicació i la retribució
Com dèiem, tots els alcaldes o regidors retribuïts declaren dedicar un 75% de la jornada.  A Perafita, on l’alcalde no pot accedir a la retribució,  són els regidors qui perceben el sou subvencionat per la Generalitat, cobrant 125€ mensuals cadascun.  A Sant Boi, com que l’alcalde està jubilat, és una regidora qui rep la compensació. I a Sobremunt els dos regidors que governen, es reparteixen el sou subvencionat segons dedicació; un 75% l’alcalde, i un 25% la regidora.
Alpens i Oristà són els únics pobles on els plens van aprovar un sou superior al subvencionat per la Generalitat. En el cas de les compensacions per ple, com observem a la taula, és molt variable. Cal dir que els càrrecs electes que perceben un sou mensual no reben aquestes compensacions.
A Prats, on no reben cap subvenció perquè excedeix els 2000 habitants,  les retribucions van ser aprovades per ple. Isaac Peraire rep una retribució per una dedicació del 30%, Montse Juvanteny hi dedica un 70% de la jornada, i Glòria Borralleras, un 25%.

El Consorci i el CCOsona
Els càrrecs polítics del Consorci del Lluçanès no perceben cap sou per la feina en aquest ens. En el cas del Consell Comarcal d’Osona, Josep Mª Freixanet, alcalde d’Olost, percep 18.000€ anuals per una dedicació del 33% en la vicepresidència tercera. La regidora pradenca Montse Juvanteny percebrà 12.000€ anuals per una dedicació del 22% a la conselleria de Joventut, Cultura i Dona. La mateixa quantitat va ser assignada a Josep Mª Masramon, però no l’ha percebut perquè està jubilat. Tal com expliquen, aquesta xifra inclou els desplaçaments a les reunions comarcals.

Dades públiques
Abans de trucar als ajuntaments hem fet una recerca a les webs municipals. Les úniques que permeten accedir a l’acta dels plens són les de Prats de Lluçanès i Sobremunt. Oristà, Lluçà i Sant Boi també pengen informació municipal, com anuncis i edictes, i n’hem pogut obtenir alguna informació. Però a les webs de la resta de consistoris no hi ha cap dada.
En comparació amb fa 4 anys, trucar als ajuntament de la comarca i demanar pel sou de l’alcalde ha estat una feina àgil. La majoria han respost ràpidament i sense embuts, normalitzant la comunicació de dades públiques. L’únic que s’ha negat a dir la xifra és l’actual alcalde de Merlès, Josep Costa. De totes maneres, com que és una dada pública l’hem pogut localitzar a l’ajuntament, mirant l’acta d’un ple celebrat al juny.

The post Els sous dels càrrecs electes del Lluçanès appeared first on VilaWeb.

The post Som i serem comarca appeared first on VilaWeb.

Així mateix, han demanat al Síndic de Greuges que vetlli per la salvaguarda de l’opinió del poble “sense interessos partidistes” perquè la creació de la comarca sigui un fet. Per això demanen a la gent del Lluçanès que sol·liciti els seus dubtes i ajuda al Síndic, a títol individual.

Des de la plataforma tampoc s’entén que passada la consulta es digui que “qualsevol acord de nova comarca no seria efectiu fins el 2019”, mentre que durant la campanya s’havia dit que es treballaria fins aquell moment mitjançant un Consell d’Alcaldes.

Comunicat emès el passat 11 d’agost:

Ja han passat gairebé dues setmanes des de la celebració de la consulta.

En el darrer comunicat que vam fer des de la plataforma, acabàvem dient que “Ara només ens toca a nosaltres, a tots els veïns de tots els pobles, a tota la gent del Lluçanès, fer el mateix: dir un Sí, ben clar, ben explícit i ben alt, A SER reconeguts”.

I així, ben clar, ben explícit i ben alt vam dir: SÍ, VOLEM SER.

Varem participar a la consulta un 55,14% de les persones que hi estàvem cridades i un 70,73% dels vots emesos van ser SÍ, mentre que els vots del NO van ser únicament el 26,44%. A tots el nostre reconeixement.

Amb això complim abastament els requisits que marca la Llei d’Organització Comarcal de Catalunya, (art. 9 que ens remet a l’art. 8.1) i també al requeriment fet pel Parlament de Catalunya que es referendés aquesta petició. Només falten els acords dels Plens respectius dels diferents pobles.

Però vet aquí que, tot i aquests resultats, sembla que el  VOLEM SER el volen canviar per un POTSER.

El mateix dia de les votacions, en el moment de fer la valoració, va donar aquesta sensació. L’endemà mateix es qüestionava el SÍ amb ves a saber quins arguments i, posteriorment, se’ns diu que els alcaldes dels 13 municipis volen seguir treballant conjuntament per prestar serveis a la ciutadania i que Governació aportarà assessorament per tal de trobar l’eina més útil i eficient…??? Tanmateix esmenten que qualsevol acord de nova comarca no seria efectiu fins el 2019!

Eina útil? = LA COMARCA!

2019? = CONSTITUCIÓ DEL CONSELL COMARCAL! I fins aleshores treballar amb un Consell d’Alcaldes per fer efectius els traspassos i serveis corresponents.

O no és això el què es va dir i repetir durant les jornades informatives?

Com vam dir, van canviar les regles del joc un cop començat el procés, van acordar noves condicions que, de ben segur, els han portat a aquest atzucac i ara mateix esmenten noves formules, que només dilaten, posposen i, ves a saber, si pretenen esvair el que la gent hem expressat clarament: VOLEM SER COMARCA.

Aquesta situació, el dubte de si les noves condicions establertes un cop començat el període de campanya informativa, s’acullen a la llei vigent, la resposta donada tot i el resultat clar de la consulta i el sentiment de quedar desemparats, ens ha portat a exposar el nostre malestar al Síndic de Greuges, a demanar-li que iniciï un seguiment de tot aquest procés i insti, si així ho creu, a que, d’una vegada per totes, es redacti el projecte de Llei de Creació de la Comarca del Lluçanès, i que aquesta sigui una realitat en les primeres sessions del Parlament de la propera legislatura.

The post La plataforma “El Lluçanès és comarca” reclama la creació de la comarca appeared first on VilaWeb.

Els danys afecten la façana, la porta d’entrada i el rètol que explica la història de l’indret. L’Ajuntament i la parròquia de Prats ho van denunciar als Mossos d’Esquadra, i aquests van prendre acte de l’acció incívica i van obrir una investigació.

Sant Andreu de Llanars és una de les joies arquitectòniques del poble. Les primeres referències que se n’obtenen daten del 997, encara que l’edificació actual és del segle XII

Avui mateix una empresa especialitzada ha començat la neteja de les pintades. Aquest  estiu també van aparèixer unes altres pintades a un altre lloc de Prats,  les Tres Fonts, tot i que es desconeix si els autors d’unes i altres són els mateixos.

The post Comença la neteja de les pintades de Sant Andreu appeared first on VilaWeb.

The post La tala d’arbres del Lluçanès Nord a l’espera appeared first on VilaWeb.

Jo no sé què passarà, si el Lluçanès acabarà tenint el reconeixement com a comarca i, en cas afirmatiu, si serà ara, el 2019 quan hi hagin les pròximes municipals o vés a saber quan. L’únic que tinc clar és que el Lluçanès és un territori que m’estimo en el seu conjunt i que el treball entre els municipis només pot portar que beneficis. Si no ja m’explicareu per què els tretze municipis estan al Consorci i han dit que volen continuar col·laborant. Als nostres polítics els toca ara gestionar una situació complexa. Per això els demano paciència, bona voluntat i predisposició i que estiguin lluny de disputes internes que ningú entén. També hi haurà de tenir un paper actiu el Departament de Governació, que és qui va impulsar la celebració de la consulta i que haurà de contribuir a donar una sortida a la situació. El Lluçanès és el Lluçanès, no hi ha dubte. Per mi el got està mig ple.

The post El got… mig ple! appeared first on VilaWeb.

No són tan esporàdics els sons de persones: el barri aquests anys s’ha omplert de gent vinguda majoritàriament de sudamèrica, acostumada a viure al carrer, amb alegria i molta extroversió. Es fan notar. He de dir que hem aterrissat aquí i ha començat una onada de calor que ha durat fins avui, un mes després, que ha plogut per primera vegada a Barcelona. I aquesta calor… buff. Si l’heu provada no cal que us la descrigui. “Mama” –em diu la Duna despertant-se a les tres de la matinada- “estic tota banyada”- ho diu així en valencià i amb cara de fàstic i espant, sense entendre-ho.

I els gitanos. Els meus veïns gitanos. He retrobat aquell crit , cap al migdia, sempre igual, el mateix de fa 10 anys, la dona que crida des del carrer a la seva filla o jove, que viu a un tercer.
– Maaariiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!
Perquè no hi ha intèrfon o perquè no li agrada fer-lo servir, no ho sé. Normalment demana que l’ajudin a pujar les coses a casa, la compra. Això sí que ho sé: no hi ha ascensor. I tampoc hi ha home que t’ajudi a pujar les escales. Això també ho sé.
L’home gitano també avisa cada dia a la mateixa hora, un seu col·lega o germà o fill o el que sigui, però no ho fa cridant, ho fa amb dos cops alllargats de claxon amb el cotxe parat al mig del carrer. Aquest avisa que baixin a recollir mercadería o que li portin, o senzillament que ja ha arribat. Quina mercadería? No ho sé. Ells van plens d’ors i de mercedes, com sempre.

Els gitanos d’Hostafrancs, els del barri, els de sempre, els que parlen català ple de caló, amb un accent poc barceloní. Els que celebren festes familiars, els que són casolans i familiars, els que parlen cridant, desacomplexats. No he sentit bronques al carrer, he sentit bodes i festes i sé que hi ha hagut problemes, però jo no els he sentit. Més expansius que els sudamericans, amb qui semblen en plena competició per fer-se notar. Ja fa temps que sé què em desagrada de la seva manera d’actuar. Perquè hi ha una manera d’actuar gitana. Una d’aquelles coses que et fa recordar que tots som diferents i que aquí, només en el meu tros de carrer som més gent que en tot Santa Eulàlia de Puig-oriol: visc al 31 d’un carrer amb edificis d’entre 4 i 5 plantes, mínim dues portes per planta, fan un total aproximat de 300 famílies, i aquests 31 numeros són un 10% del total del meu carrer, que va canviant de nom fins arribar a l’Hospitalet, on també passa a dir-se Santa Eulàlia.

És curiós perquè sento més el campanar aquí que a Prats. Em sembla que el tinc a una distància similar. Però té un so més estrident, o una tesitura més apta per a la meva oïda malaltissa. Dubto que toqui a morts ni a res. No crec que avisi a res. A missa potser. Per la resta toca quarts i hores i para a les deu de la nit. M’agradava molt a Prats que el Campanar avisés de coses. Encara que jo només sabia desxifrar quan tocava a morts. Si aquí toqués a morts (ho fa?) no em serviría de res que em vingués el pensament: “ ai! Ostres…Qui s’ha mort?” El mateix que tenia cada vegada que veia moviment a la funerària. S’hauria mort algú que no coneixem de res.

També trobaré a faltar els ocells. No tant els estornells del Passeig que el Viscola foragitava -amb l’ajuda dels seus fills- amb petards clavats dalt una canya llarga, com els ocells en general. Aquí Barcelona, de tant en tant, les cotorres verdes passen a frec de la finestra quan baixen cap a les palmeres de la plaça que tenim sota de casa. NI el trist parrupeig dels coloms.
Noto molt el camionet de les escombres rodones que tant ens agradava mirar amb el Gerard quan era petit. Ara ens fa pensar amb l’avi de la Níndia i el seu bufador. Aquí renten molt sovint. Però sempre està brut.

El més estrany de tot, estimats lluçanencs, el que més m’estranya i m’entristeix quan camino pel carrer, és que l’excepció, el que em fa girar el cap perquè em sorprèn, és quan sento algú parlant en català. Si és un gitano ja ho sabem que ells en el seu viure sense barrejar-se, en el seu aïllament expansiu han decidit preservar la llengua… però i la resta? La resta… La resta també viuen aquí, i són molts molts.
I els que també vivim aquí i parlem català, existim, però som pocs. I són tants els que et miren amb cara estranyada si demanes un tallat, o si segueixes una conversa en català encara que et parlin castellà… però per sort amb els seus fills hi puc parlar català i em contesten en català, la filla del xinès que té un basar aquí davant i que em recorda la Jessica, igual de trempada i entremaliada, i els fills del pakistaní que té un colmado sempre obert i que ens recordem mútuament de fa deu anys. La fornera manya continua tan simpática i monolingüe com el segle passat.

Família: viure aquí és molt laboriós per un amant de la llengua i les persones i la diferencia com jo. Encara no he trobat el camí per proposar a les nouvingudes d’ajudar-les a parlar català. Recordo com ho vaig fer al Parc del Passeig amb les estimades Saïdes i després la Lobna i la Rabia i la Naima. Només demanant a una de les filles adolescents (eres tu Ouissal?) que els preguntés si volien aprendre català, la Saïda es va asseure corrents al meu costat i em va dir riallera i entusiasta: sííí!!!
També us trobo a faltar.
I les olors? Ho deixem per un altre dia.
Petons des de la bonica i tòxica Capital.

The post Des de Barcelona… Els cinc sentits (molt soroll) appeared first on VilaWeb.