Aquest dissabte la policia grega va tancar la clínica i la majoria de cooperants sanitaris van marxar. Des de llavors i fins dilluns al matí, els catalans Bernat Conill i David Estruch eren els únics sanitaris que hi havia al camp, i van garantir l’atenció als malalts a fora. Comptaven amb l’assistència en tot moment de la catalana Charo Moreno i l’ajuda dels mateixos refugiats i altres cooperants. Van ser 48 hores de resistència i protesta, sense les quals possiblement no s’hagués reestablert el servei sanitari.

Com funcionava la clínica d’EKO Camp?

La va construir Metges Sense Fronteres, era estructuralment petita, però molt ben ajustada a les necessitats. Fa poc més d’una setmana l’organització va deixar la clínica per centrar esforços i recursos a Idomeni. Va cedir les instal·lacions a un col·lectiu format per petites ONG’s mèdiques, i cooperants independents.

Era una clínica amb dignitat, on els refugiats se sentien ben atesos, com si estiguessin a un centre d’atenció primària de qualsevol país del món. A més a més, estàvem canviant la fredor del lloc, posant joguines pels nens i nenes, i decorant la sala d’espera.

Durant aquesta setmana tot va funcionar molt bé, hi vam posar 24 hores d’energia positiva, de feina ben feta, de treball físic brutal, fins que va venir la policia i ens va fer fora.

Us van fer fora…?

Sí, nosaltres estàvem aquell matí atenent. Hi havia 20 persones malaltes esperant el seu torn a la sala d’espera. De cop van arribar 4 polítics de torn amb molts policies a darrera. Ens van dir que tanquéssim la clínica que no podíem seguir atenent gent. Sense previ avís. Sense ultimàtum. Es van presentar i ens van fer fora.

Com van justificar l’acció?

Les raons de la policia no tenen sentit però hi ha motius burocràtics: cap dels metges, voluntaris independents estaven registrats com a personal sanitari a Grècia. Tots portem el títol sempre a la butxaca, perquè sabem que la policia pot venir en qualsevol moment a demanar-te’l. Però aquest no era el problema, perquè tots el teníem. Ens demanaven que estiguéssim registrats a Grècia, un tràmit que requereix 20 dies de burocràcia…

I perquè aquell dia i sense previ avís?

No ho sé, però el mateix dia que van tancar la clínica hi havia un autobús gegant, i ACNUR convencia als refugiats d’EKO Camp perquè anessin cap als camps militars, on deien que hi havia atenció sanitària. Molts es van convèncer que allí estarien més ben atesos i van marxar.

Va venir alguna organització a substituir-vos?

Això és el que pensàvem: molt bé, ens feu fora, però on és el nostre reemplaçament. On són Metges Sense Fronteres per ocupar el buit. No és res personal, jo el que vull és que la gent d’EKO camp rebi atenció sanitària les 24 hores del dia. Mentre estigui cobert, a mi m’està molt bé. El problema és que ens van fer fora, ens van dir que no podíem atendre la gent ni al carrer.

Després d’això, les gran ONG’s mèdiques no van venir a cobrir les necessitats mèdiques, i les petites ONG’s i alguns independents que oferien el servei a la clínica es van acollonir perquè ens van dir que era il·legal atendre gent. De manera que tots van marxar i vam quedar jo i el David, com a sanitaris, i la Charo, que ens va ajudar en tot moment. Durant 48 hores nosaltres dos vam ser els únics sanitaris per 2500 persones. Això és molt greu.

Dos policies em van venir a demanar perquè atenia gent a fora si la clínica estava tancada. Jo els vaig dir: si ara tu tens un atac de cor aquí al camp, què faràs? Trucaràs l’ambulància i esperaràs 40 minuts o voldràs que jo et vingui atendre i et salvi la vida?

La policia us va prohibir atendre gent, fins i tot a fora la clínica?

Dos policies em van venir a demanar perquè atenia gent a fora si la clínica estava tancada. Jo li vaig dir: si ara tu tens un atac de cor aquí al camp, què faràs? Trucaràs l’ambulància i esperaràs 40 minuts o voldràs que jo et vingui atendre i et salvi la vida? En aquells moments jo era l’única persona que atenia allí. Aquí va acabar la conversa. Em va donar la raó i em va dir que no em posaria cap problema. Havia de vigilar que no entréssim a la clínica, però va raonar i recapacitar, i durant tota la nit va veure com ateníem i no ens van dir res.

En aquesta primera nit va venir una noia amb la febre molt alta. Vam haver de penjar la bossa de suero de la noia a la porta de la clínica tancada. La realitat d’aquella nit: la clínica totalment habilitada per atendre amb dignitat els pacients, de Metges Sense Fronteres, tancada, i deixant-nos a nosaltres atenent gent a fora amb fred, humitat, vent i sense recursos.

I vau estar així durant 48 hores?

Les primeres 24 hores sense assistència sanitària ateníem gent al carrer. A la nit vam anar a sopar perquè estàvem rebentats. En tornar, els refugiats ens havien muntat unes tendes. Una de vermella amb el material mèdic perquè atenguéssim la gent amb una mica de dignitat, i una altra perquè jo i el David passéssim la nit, amb 17 mantes que ens van portar ells mateixos de les seves tendes. I aigua i menjar, del seu. Perquè en veure que nosaltres fèiem això es van involucrar molt. Molts venien a dir que volien fer una cadena humana de suport. Se’m posa la pell de gallina… La tenda vermella no és meva, ni del David, per tant, es quedarà aquí.

I d’aquí en va néixer una protesta més gran?

Van sorgir manifestacions i protestes quan van tancar la clínica. Van començar a cridar que obrissin la clínica i van acabar cridant que obrissin les fronteres.

Com et vas sentir durant aquests 2 dies?

48 hores treballant sense parar, sense dormir gairebé. Atenent gent sense parar. Sense recolzament de petites ni grans ONG’s com Metges sens fronteres. Amb el recolzament dels refugiats, altres voluntaris i el suport de Txarango i Stop Mare Mortum, que visitaven els camps. Ens vam sentir sols, deixats, abandonats. Vam sentir que a la gent no li importaven els refugiats d’aquest camp, preferien la relacions amb les autoritats i abaixar-se els pantalons davant la policia i les injustícies. Moralment no vaig ser capaç de fer un pas enrere, no ho podíem permetre. Per això vam fer atenció sanitària sense parar i sense recursos. En una tenda vermella davant la clínica tancada de Metges sense Fronteres.

Ara ha millorat la situació…

Ahir al matí Metges sense Fronteres van enviar una clínica mòbil per donar-nos relleu a mi i el David. Perquè poguéssim anar a casa. Ara estic aquí tranquil fent un cafè, perquè sé que el camp està cobert sanitàriament, però les ultimes 48 hores no he pogut. Metges Sense Fronteres obrirà de 9 del matí a 5 de la tarda, i de 5 a 10 atendran altres ONG’s petites que abans atenien a dins, ara a fora. De 10 de la nit a 9 del matí no hi ha ningú atenent i és on entrem nosaltres. Entro de guàrdia no a la clínica, sinó a la tenda vermella…

Sense la resistència d’aquestes 48 hores, potser Metges Sense Fronteres no haguessin enviat la clínica mòbil. Ara intentaré que ens obrin la clínica de nit i puguem atendre allí. Ara no hi ha dignitat. Tenim una clínica brutal per atendre tancada a davant.

Han sigut dos dies de vulneració dels drets humans, en els que s’ha negat atenció primària als refugiats

Podem confiar en que les accions polítiques i de les grans ONG assegurin els drets bàsics dels refugiats?

Ara la situació aquí s’ha estabilitzat, però no podem oblidar el que ha passat. Són 48 hores en les que s’ha negat atenció primaria als refugiats. Això no és el primer cop que passa. Metges sense fronteres, les grans ONG’s, amb la mà dura de les autoritats, han deixat més de 2000 persones 48 hores sense atenció sanitària, i això per mi és molt greu.

A mi no em representa cap polític. A mi em representa el poble, tota aquesta gent, cadascun dels refugiats que hi ha en aquest camp, que ha de fugir dels respectius països. El poder som nosaltres. La gent que ahir estàvem contra la injustícia i a favor dels drets humans. I no les petites i grans ONG’s, ni els polítics i policies que ens van fer fora.

Dos dies de vulneració dels drets humans han de servir per obrir els ulls. Ahir la premsa només destacava que un pacient amb problemes psicològics es va cremar a la pell… I a pocs llocs s’ha pogut veure el vídeo on es veu com repatrien refugiats amb brides, també molt greu. No vull que quedi silenciat. Aquesta situació ha d’arribar a la gent. Tot compta.

The post “Durant 48 hores vam ser dos únics sanitaris per 2.500 persones” appeared first on VilaWeb.

Estic tip d’obrir el diari i trobar-me recomanacions a cada pàgina: les vint notícies que haig de saber, les deu pel·lícules que no em puc perdre i les cinc obres de teatre que haig d’anar a veure, per no parlar dels bars on se serveix el millor vermut, dels restaurants més ben puntuats en funció de la seva cuina i xef, dels locals on es pot lligar o perdre el temps i, és clar, també de les botigues més de moda, i fins i tot de la barberia on em convé que em tallin el pel i m’afaitin la barba.

Estic tip de les revistes que em fan sentir fora de joc si no tinc cap dels discos més bons de l’any, i encara m’irrita més anar a les llibreries i veure que la gent es queda aturada a la postada on hi figuren els llibres més venuts per veure quin en regalen o es compren per fer veure que estan al dia.

Estic tip de publicacions especialitzades que et diuen quins mobles t’has de comprar i com t’has de fer la casa.

Estic tip de receptaris per aprimar-me, relaxar-me, comportar-me i viure millor, així com també estic tip de la propaganda dels gimnasos i, encara més, estic tip de canalons, rostit, neules i torrons.

Estic tip de manuals d’autoajuda de tota mena, fins i tot per fer-te autònom si és que no hi ha empresa que et doni feina.
I estic tip, naturalment, de les guies, i més de les turístiques.

Estic tip de moltes coses, més que res perquè al cap i a la fi si fem cas de totes aquestes instruccions, d’aquest món pautat i reglat, tots acabem al mateix lloc i fem les mateixes coses, com si fóssim pollastres de granja.
Jo no era així i vull tornar a ser jo; vull dir que prefereixo encertar o equivocar-me, emprenyar-me o divertir-me, donar les gràcies o les culpes a qui vulgui en persona i, sobretot, m’agrada sorprendre’m.
La vida està plena avui d’especialistes i de poc sentit comú.

Estic fart, no tip, de fer allò que hem diuen que haig de fer i he decidit començar l’any fent el que em dóna el gust i la gana, encara que em quedi sol com un mussol. Ara mateix el que penso fer és sortir de casa i penjar-me un cartell al pit que digui: “No necessito ni vull res. Gràcies”.

The post Fart appeared first on VilaWeb.

The post Els arbres del procés appeared first on VilaWeb.

El ple també ha servit per aprovar el sorteig de les meses electorals per les eleccions al Parlament de Catalunya, i una moció de suport als veïns de Santa Creu de Jutglar per l’afectació que suporten arrel de la Planta de Fumanya. El text mostra solidaritat envers els veïns del poble, i mostra la voluntat de treballar conjuntament a la recerca d’una solució definitiva, la qual com es va dir al ple, seria més fàcil amb l’eina de la comarca. Altres pobles, com Lluçà, també va aprovar un “manifest d’adhesió referent a la problemàtica ambiental de Santa Creu”.

Altres temes que es van tractar van ser l’afectació de les obres de Gas Natural, que obligaran a tallar l’aigua en alguns carrers del poble, o la idea de mostrar suport als refugiats sirians.

The post Prats ratifica els resultats de la consulta del 26J appeared first on VilaWeb.

Incertesa al Lluçanès
Un mes després de la consulta al Lluçanès la pregunta més repetida al carrer és “Serem comarca o no?”. El debat continua ben viu però res ha canviat. Sortint de la reunió d’alcaldes posterior a la consulta, Peraire va explicar que volien seguir treballant tots junts i demanava paciència fins el 2019.
Després de la consulta, els ajuntaments havien de ratificar el resultat, de la consulta en un ple municipal. De moment només l’ajuntament de Lluçà i Prats de Lluçanès han ratificat els resultats (a Prats ha sigut aquest mateix dilluns).
En aquest sentit, el grup municipal de CiU de Sant Feliu Sasserra, demanava en un comunicat que es respectés el No expressat al seu municipi, però demanen a l´Ajuntament “que no deixi de col·laborar si cal més intensament amb els 13 pobles que formen part de la realitat del Lluçanès”.
A Sant Agustí i Sant Boi, on va guanyar el No malgrat que s’esperava un Sí clar al Lluçanès, han aparegut pintades anònimes a la carretera, que acusen els alcaldes de “traïdors”. D’altra banda, els cartells d’entrada al municipi de Sant Boi de Lluçanès van rebre pintades que “tatxaven” “de Lluçanès” amb pintura. L’acció va ser condemnada per alcaldes i membres de la plataforma El Lluçanès és Comarca.

The post La consulta del Lluçanès al Síndic de Greuges de Catalunya appeared first on VilaWeb.

Els danys afecten la façana, la porta d’entrada i el rètol que explica la història de l’indret. L’Ajuntament i la parròquia de Prats ho van denunciar als Mossos d’Esquadra, i aquests van prendre acte de l’acció incívica i van obrir una investigació.

Sant Andreu de Llanars és una de les joies arquitectòniques del poble. Les primeres referències que se n’obtenen daten del 997, encara que l’edificació actual és del segle XII

Avui mateix una empresa especialitzada ha començat la neteja de les pintades. Aquest  estiu també van aparèixer unes altres pintades a un altre lloc de Prats,  les Tres Fonts, tot i que es desconeix si els autors d’unes i altres són els mateixos.

The post Comença la neteja de les pintades de Sant Andreu appeared first on VilaWeb.

Els Resultats globals

Sant Agustí i Sant Boi de Lluçanès sorprenen votant No
Ningú dubtava de la victòria del Sí i van ser la sorpresa de la jornada. A Sant Boi, amb un 58% de participació, el No es va imposar per només 8 vots de diferència. Històricament totes les formacions polítiques del poble han estat a favor de la comarca i han format part de la reivindicació. Es va observar un canvi d’actitud després de la xerrada del 19 de juliol, que va comptar amb el vicepresident del CCOsona, Manel Romans. Va defensar arguments del No i només va ser rebatut per Lluís Vila, exalcalde de Prats, encara que l’acte també comptava amb els alcaldes d’Olost i Sant Boi.
La xerrada de Sant Agustí va comptar amb el mateix ponent (Romans), i com diu el seu alcalde, Josep Pujol, “va ser positiva perquè va explicar el que era una comarca”. Afegeix que “si no haguessim apretat una mica ningú hauria anat a votar”.

El Sí arrasa a Prats i Lluçà
Lluçà va comptar amb la participació més el
evada de la comarca (72,49%) i els mateixos vots que es van comptabilitzar el 9N (166). Els vots a favor de la comarca van superar el 87% dels emesos. A Prats, amb un 61,19% de participació, el Sí va fregar el 95% de vots. En ambdós pobles els dos grups del consistori van fer campanya conjunta.

El Sí sobrepassa el 70% a Oristà, Perafita i Sant Martí d’Albars
En tots tres pobles es va superar el 70% de vots favorables a la comarca, encara que la participació va ser molt diferent. A Sant Martí d’Albars el Sí era previsible, i a més es va registrar la segona millor participació (71,88%).
A Oristà i Perafita es preveia un resultat més incert i ajustat però el Sí va ser clar amb un 74% dels vots en ambdós municipis. Oristà va comptar amb una participació semblant a la mitjana (56%), i a Perafita la participació va ser força més baixa (45,95%).

A Alpens i Sobremunt guanya el Sí pels pèls
Aquests pobles del Lluçanès Nord són els que han obtingut un resultat més ajustat, encara que amb una participació i realitat molt diferenciada. A Alpens hi va votar un 70% del cens i el Sí va guanyar amb un 51,4% i per només 7 vots de diferència. A Sobremunt hi va participar un 54% del cens i el Sí va guanyar amb el 55% dels vots.
Olost registra la pitjor participació però un Sí clar
Amb una participació del 38% el Sí va imposar-se còmodament amb un 63% dels vots. La campanya va encendre les alarmes a Olost, després de l’acte central, de caràcter tècnic, que va incloure un llarg torn del públic on es va poder preguntar i opinar. L’acte va obrir el debat al carrer, i fins i tot alguns regidors van expressar dubtes públicament. Per aquest motiu es va motivar la celebració d’un altre acte, de caire informal, uns dies abans del 26J.

El No guanya per poc a Sant Bartomeu del Grau i Sant Feliu Sasserra
El No al Lluçanès tornava a guanyar al Grau, com en la consulta del 2006, però amb canvis substancials: major participació i una gran reducció del vot negatiu, que passa del 94,3% a un 56,52%. Per la seva banda, els partidaris del Sí han augmentat d’un 4,9% al 40,06%. La campanya es va viure sobretot durant l’última setmana amb dos actes, un d’ells el divendres 24, va comptar amb argumentacions a favor i en contra de dos exalcaldes, Casadevall i Colomer, i per part del public.
L’únic poble del Bages va comptar amb els actes de campanya més participats i un 61,7% dels cens va votar. Molts sasserencs històricament s’han oposat a la comarca, però semblava que després del debat entre el president del CCMoianès, i el del CCBerguedà, la balança es decantaria a favor del Sí. De fet aquesta opció només va perdre de 20 vots. Joan Ramon Soler, alcalde de Sant Feliu, creu que la comarca ha de tirar endavant i “si la gent de St Feliu veu que l’eina serveix, potser es podria capgirar la situació en els propers anys”.

Santa Maria de Merlès vota No amb contundència
A l’únic poble del Berguedà es va registrar el percentatge més alt de No, amb un 78%. Amb una participació semblant a la mitjana (60%), és l’únic poble que va viure campanya activa pel No per part del Consell Comarcal del Berguedà, amb un acte que comptava amb la presència del seu president.

The post El Lluçanès vota Sí a la comarca amb un 70,73 % dels vots però 5 pobles diuen No appeared first on VilaWeb.

Els darrers anys, potser més que en cap altra època, hi ha hagut molta feina en comú que s’ha vertebrat a través del Consorci del Lluçanès, una feina de la que tots n’hem sortit beneficiats i que ha contribuït a generar expectatives de futur, crec que especialment entre els més joves. A més, des de diferents sectors de la comarca, associacions, particulars, empreses… han sorgit iniciatives diverses que s’han aixoplugat en el paraigües d’aquest ens o que han permès articular un sentiment identitari molt arrelat.

El Lluçanès és conegut per la tranquil·litat dels seus pobles, per la riquesa en festes i tradicions, pels productes de qualitat que s’hi elaboren, per la petjada que hi van deixar les bruixes, els bandolers o els pastors. Per aquestes i per moltes altres coses, que fan que ens sentim orgullosos d’haver heretat i respectat tot aquest patrimoni.

Ara és l’hora de demostrar que tenim voluntat de tirar endavant junts amb uns objectius clars, l’hora de deixar de banda els localismes i d’impulsar un trajecte comú. La societat civil és la que té la paraula i la que es pronunciarà el proper diumenge sobre el què volem ser. I els polítics hauran de recolzar la voluntat sorgida de les urnes. I també hauran de demostrar que el Consorci ha sigut una eina eficient i eficaç per a poder traslladar les seves competències, i ampliar-les, a un futur Consell comarcal. Una institució on tothom s’hi hauria de sentir reconegut i partícip, on l’administració estigués al servei dels usuaris, on s’optimitzessin tants i tants recursos disponibles, i on la serenitat no només fos un mot escrit en un manifest sinó que impregnés cadascuna de les accions a emprendre.

Venim d’un passat comú i volem i hem d’anar més lluny tal com deia Kavafis, perquè el present només és decisió nostra, i amb ell el possible futur. Diumenge en tenim l’oportunitat. Sí al Lluçanès.

The post Un Lluçanès de tots i per a tots appeared first on VilaWeb.